Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Caiguda en la vulgaritat més comercial

David Conill
Crític

Pandorum
De Christian Alvart Amb Dennis Quaid, Ben Foster, Cam Gigandet i Cung Le | EUA-Alemanya  | 2009  | CIENCIA FICCIÓ  |
HHIII
Un nou terror espacial que deixa a l’espectador la inevitable i ja
familiar sensació que la proposta podria haver ofert molt més. La mà de Paul Anderson es deixa notar amb excés. Bower (Ben Foster) desperta a bord d’una nau espacial sense recordar les dades de la seva missió. De mica en mica, en companyia del seu superior, el tinent Payton (Dennis Quaid) anirà descobrint que els problemes no han fet més que començar amb la recuperació de la consciència. Després de cridar l’atenció de la indústria amb Antikörper (2005), la feina en terres americanes s’ha acumulat a la cartera de Christian Alvart durant l’any en curs, en el qual ha signat dos treballs de forma consecutiva, la un tant desencisant Expediente 39 i aquesta Pandorum, nova mostra d’horrors espacials ultra accelerats que ara arriba a les nostres pantalles i que subratlla la condició del cineasta alemany de creador a qui encara li falta agafar el pols a la seva evolució darrere les càmeres. Presentada a ritme de videojoc, amb la mà del perillosament imparable Paul Anderson rere la producció desvetllada com una influència massa carregosa -en forma i fons ens trobem una proposta excessivament propera a Horizonte final i als tremolors continuats de Alien vs. Predator-, Alvart opta per tractar d’imprimir una indecisa i no suficientment tensa velocitat innecessària i inconscient a una història que compta, a priori, amb una premisa prou interessant com per no necessitar escudar-se en l’epilèpsia visual; una tendència preocupant, que sepulta les possibilitats de disfrutar d’un bon disseny de producció en el qual, lamentablement, l’amenaça de les criatures que pul·lulen pel cementiri flotant en el que s’ha convertit la plataforma Elysium es dilueix en una successió de nervioses imatges, que converteixen el viatge de l’espectador d’aquest espectacle galàctic en una experiència per moments insuportable i inapreciable en el seu conjunt. El sempre interesant Ben Foster comanda les línias principals de la narració en detriment d’un Dennis Quaid que no trova una evolució en el seu personatge on poder-se agafar en cap moment, i encara menys quan la trama es desvetlla de forma definitiva com una tonteria sideral impossible de pendre mínimament amb serietat, per la seva explicació difusa i per les seves implicacions finals desarmadament pobres; per si això no fos suficient, el tram final de tot plegat desemboca en un comercialíssim i fins i tot estúpid missatge redemptiu a l’estil blanc i negre, el bé i el mal, etc, etc.

Posted by . on 11/12 at 11:32 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Cartellera del 12 de novembre de 2009

Article anterior : Agenda del 12 de novembre de 2009

<< Tornar