Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Càmeres de vigilància , grans descobriments, mentides, sexe… Qui en dóna més?

Josep Teixidor
«Richard»

Un amic meu, de la meva quinta, fill d’una família carca plena de cacatues i prepotents gràcies a què tenen, com es diu, tants calés com per parar un tren, d’aquests del diumenge a missa de 10, i de vacances al Vaticà a resar per agafar forces per no sortir-se del bon camí. Aquesta família sempre ha tingut una vena als ulls amb el germà petit, “l’amic meu”. Tot i estar a punt de passar la data de caducitat, no ha estat mai casat i ni tan sols els hi ha presentat mai cap xicota. Però tots estan d’acord que és el més intel·ligent, el motor de les empreses que tenen i xiuxiuegen entre ells que fa córrer moltes dones, perquè cada dos per tres el perden. Però ai!! Aquest dia la família va descobrir les Amèriques i tot per culpa d’unes càmeres de vídeo i webcam que s’instal·len a moltes urbanitzacions, com aquesta on vivien en aquesta comarca per tenir vigilades les cases de les davallades de robatoris que no deixen viure tranquil a ningú. 
Fa poc, fotent un cop d’ull a un vídeo d’aquests, buscant “cacos”, es queden garratibats quan veuen, entre altres, com aquest germà, solter, el “llumbreres” es dóna un apretons amb un noi jovenet que, a més, treballa per ells. Uf… què fort! D’això ja han passat uns mesos i encara estan que no pot ser, que no s’ho creuen, això de tenir a la família un d’aquests que s’enamoren al pinyó... com que no va amb ells i busquen fotre la culpa a algú, serà que aquest noiet li va donar droga, li va tirar alguna pastilla estranya amb el beure perquè fes això i així, fotre-li els diners (pobre família rica aquesta).
L’únic culpable, i de res, és aquest amic meu de no haver-los dit mai això que de petit va caure de cul i li va agradar, vaja, que és més mariquita que un colom coix, perquè té collons la cosa, jo fa més de 30 anys que el conec i mai ha pogut amagar aquell “ramalaso” de collons que té i ha hagut de ser una puta càmera d’aquestes salvavides la que els ensenyés això, i que no hi havia ni xicotes ni mantingudes… ni ostres ni almejes, sinó tot un jovenet mascle que el posava potes enlaire mirant Collserola. I és que això de que cada vegada s’instal·lin càmeres i més càmeres que ens vigilin i ens deixin tot gravat del que fem les 24 hores del dia, ens faran creure que estem com aquells del programa del Gran Hermano sempre espiats fins i tot per anar a fer pipí. Per televisió un diputat d’aquests que van al congrés a jaure i badallar explica que per tenir-ho tot controlat o que vagi amb ordre, res més bo que això de tenir-ho tot controlat amb càmeres i que cada vegada se n’han de posar més per tot arreu, i així, amb l’excusa d’enxampar els amics de les coses dels altres, ens posaran a tots en cintura i així saber per si algun cop sens en va la pinça, que cony fem.
Una altra de les moltes històries que per culpa d’aquestes càmeres xafarderes es descobreixen ha estat el que un panxa content acaudalat descobrís que la seva dona, que tenia descuidada, en tenia un que li treia les teranyines. Una nit a la porta del bar musical on estic de nits, vaig veure una parella que estaven escridassant-se i quan ell li va donar uns cops a la noia, jo m’hi vaig ficar pel mig dient que les càmeres de l’entrada els estaven gravant i que això li passaria factura. Per sorpresa meva, la noieta, que era benvinguda em contesta tota ofesa, “no passa nada, es mi macho que me pone las pilas”. Collons amb el macho aquell, aquí sí que no valen per res les càmeres xafarderes.
I la cosa de ser espiats promet. Cada cop n’hi ha mes i per tot arreu, a bars, carrers, veïns amb càmeres espiant-se uns als altres, xafastres. Amb el temps el millor serà agafar-s’ho amb conya perquè si no… De moment, ara quan surto de casa ja procuro anar de vint-i-un botó, ben pintat i restaurat amb les taulades ben posades perquè si em filmen em vegin en technicolor.

Posted by . on 01/28 at 11:00 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Contes al Cafè de les Lletres

Article anterior : Dolços Catalans

<< Tornar