Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Cap a una nova era?

Josep Pujadas
Enginyer Industrial

El celebrat escriptor austríac Stefan Zweig, va esmentar que “obeint a una llei irrevocable, la historia nega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època”, i per això indicava que no recordava quan va sentir per primer cop el nom de Hitler un compatriota que el va abocar al exili i posterior suïcidi a Brasil.
També nosaltres probablement estem vivint un canvi d’era, però no serà fins uns quants anys endavant que els historiadors es posaran d’acord en aquest fet i la batejaran, por ser con l’edat de la tecnologia o similar. Serà molt difícil de precisar quan vàrem deixar l’edat contemporània. Si amb l’arribada del home a la Lluna el 1964, l’aparició de les noves i grans tecnologies, ordinadors, internet, o el futur esclat de Xina com a primera potència. Es difícil concretar en un sol fet com es feia abans amb la caiguda de Constantinoble, l’invenció de l’impremta o el descobriment d’Amèrica amb el Renaixement. No imagino a un missatger a cavall una bromosa matinada trucant en ple Segle XV al castell de Savasona, per dir.li al baró, que per ordre del Sant Pare o del Emperador del Sacre Imperi Germànic, se l’hi comunicava que fins ahir vivia a la Baixa Edat Mitjana i que demà es considerés dins el Renaixement. El baró no entendria res i pot ser l’hi atiaria els gossos. No van així les coses, però els profunds canvis hi son palesos.
Actualment disposem d’una tecnologia que ajuda a augmentar brutalment la producció i competitivitat en tots els sectors, però que destrueix molts més llocs de treball dels que ella crea. En els darrers 150 anys hem passat d’una agricultura intensiva en ma d’obra (més del 80%, ara a menys del 2% en països desenvolupats), que expulsava riuades de empleats cap a l’indústria i darrerament aquesta, mercès a la tecnologia tant d’aplicació directe com de processos, els dirigia cap el sector serveis. Si també s’en expulsen d’aquest sector, ja només queda l’atur o un repartiment del treball disponible entre més sol·licitants, el que comportaria més costos enfront els minses dels rivals mundials més atraçats.
Ara vivim la globalització, i ja ens adonem que consisteix en igualar costos a la baixa. Qui produeix més barat s’emporta el mercat, d’aquí els grans booms de Xina, India, Brasil i potser properament l’Àfrica subsahariana. Aquesta mateixa globalització és la que definitivament s’ha emportat un col·lectiu amb grans privilegis com els controladors aeris. Quan les companyies tipus Lufhansa, British o Ryanair palesaven i es queixaven de que els costos dels drets d’aterrar a España quasi doblaven els de Munich, Gatwick o Brussel·les i quan els tours operators anglesos o alemanys per portar riuades de gent a Mallorca o Canàries, traspassaven aquests costos als pobres hotelers ja prou apretats, va començar la fi d’aquests privilegis.
En aquest mon tant estressat i confús, només col·lectius amb drets indestructibles com els funcionaris, encara que s’els rebaixi un xic el sou, romandran inalterables, malgrat una bona part d’ells, amb el seu immobilisme, contribueixen a minvar la nostre competitivitat.
Adaptar-se a tot això no és fàcil, mes si venim d’unes generacions de postguerra que sempre han millorat el seu nivell de vida, tant pel seu propi esforç, com sobretot perquè han derivat cap uns increments enormes dels dèficits públics, (ara ja insuportables a tots nivells, estatals, municipals i autonòmics), les seves demandes de millors condicions de vida, dirigides a uns polítics a qui no s’els pot culpar del tot del que està passant. Qui d’entre ells, preveient el cataclisme, es negava a satisfer els col·lectius minoritaris, que dia a dia exigien més amb la famosa asimetria de beneficis tangibles i costos intangibles a repartir entre tots, sabia que tindria una molt curta carrera política.
Queda molta pedagogia per fer en aquest sentit i dubto molt que la gent la pugui entendre, i dels qui l’entenguin, que molts no la vulguin assumir, deixant el problema pels que vindran.

Posted by . on 01/20 at 12:13 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: CiU vol fer llistes a la majoria de pobles, però no té noms

Article anterior : La retenció del talent avui en dia

<< Tornar