Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Carcamal, carcamal

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

De vegades penso: «Remo, ets un amargat de la vida». És mentida, és clar. És mentida que de vegades pensi, perquè realment gairebé mai exigeixo el més mínim esforç a la meva neurona. És mentida també que em digui Remo, però com que així és com m’anomenaven els companys d’escola, doncs ja m’he acostumat a autodefinir-me amb aquest nom. I finalment és mentida que sigui un amargat de la vida, perquè com a bon fill únic tinc una vida interior tan rica i plena que quan vingui un altre juny ja tindré l’eina ben esmolada i a punt per enfonsar-la fins al mànec.
En tot cas pot fer la sensació que sigui un amargat de la vida perquè la meva felicitat se sustenta en la rutina, en la monotonia i en uns costums inamovibles. Per això quan s’acosta un Cap d’Any ja tremolo, quan arriba la Festa Major m’han d’amagar les fulles d’afaitar perquè no em talli les venes, i coincidint amb la nit de Sant Joan em presentaria voluntari per a un viatge experimental a Gamínedes. Evidentment tampoc m’agrada el carnestoltes, una data que m’incita a l’introspecció mentre al meu voltant l’esverament va en augment. Ni la roba interior de color vermell, ni les ampolles de cava destapant-se en efervescents explosions suroses, ni la incontinència ludicoalcohòlica, ni els petards anticipant la tercera guerra mundial, ni molt menys les disfresses de Leo Messi, de hippie o de senyoreta… Res de tot això no em motiva. Al contrari, només aconsegueix posar-me a la defensiva, incapaç com sóc d’entendre per què hem de ser feliços quan toca, de la mateixa manera que per Sant Jordi cal comprar llibres dolents, o quan el Barça guanyi la lliga sortir al carrer a fer copartícips de la nostra alegria la gent que prefereix dormir.
A COU ens van fer llegir No emprenyeu el comissari, de Ferran Torrent. Evidentment vaig posar-m’hi dos anys més tard. El llibre estava molt bé, però encara molt millor llegint-lo per plaer i no per obligació. El carnestoltes també deu ser collonut. De fet, l’única vegada que m’hi he disfressat, no vaig passar-ho malament. Però la sensació d’haver de somriure permanentment, de disfressar-me de Papa i passar-me set hores beneint incansablement la concurrència, d’haver de transitar per tot el poble en una cercavila amb la música a un volum infernal i ballant infectes cançonetes de moda, no em sembla la millor manera de dilapidar un dissabte o un divendres, o fins i tot el pitjor dels dilluns, encara que només sigui un cop a l’any.
Sí, de vegades penso que en Remo és un amargat de la vida. És clar que també he arribat a estar convençut que era l’hereu literari de Bukowski i que el Moskovskaia amb Redbull era el nèctar dels déus. Per tant, no em feu ni puto cas i permeteu-me que em vagi a camuflar al meu refugi antinuclear abans no comenci la rua, el confeti i els desdoblaments indiscriminats de personalitat. Ah, i aneu amb compte el dia que em disfressi. Potser ho faré de Jack l’esbudellador. Feliç carnaval.

Posted by . on 03/10 at 11:23 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: La mare Ramona, la catalana

Article anterior : Fòrum Gastronòmic de Girona 2011 (i 2)

<< Tornar