Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Carlisme i catalanisme

Jaume Campàs i Fornols
Caldes de Montbui

M’he assabentat pel valencià Evarist Olcina, advocat i historiador, que ostentà el càrrec de secretari del Partido Carlista, amb seu a Madrid i que sota la seva responsabilitat coordinava els diferents partits carlins de les espanyes sota una direcció federal/confederal. Olcina ens ha fet arribar, en un mitjà de divulgació interna, del Partido Carlista, un article que no té pèrdua sobre el llibre: Nou resum d’història de Catalunya, de l’historiador Josep Termes, el qual posa de manifest la catalanitat del Partit Carlí de Catalunya, pel que fa a la referència històrica del s. XIX d’aquest país.
L’autor d’aquest comentari recull un seguit de dades històriques, que el professor Termes ha fet servir per donar testimoni de la forta vinculació carlina en la Història de Catalunya. De les que a continuació algunes d’elles en dono raó, per situar-nos en el context: ”Durant els conflictes bèl·lics, de guerra i guerrilles (que lluitaven estacionalment, per tornar a la feina del camp quan convenia), el carlisme català traspuava de fet catalanitat i ara en l’última guerra (1872-1875, per la via del foralisme plantejà una primera varietat de regionalisme, la que demanava el reconeixement dels drets històrics i del ”pase foral”.). La proclama de Carles VII en voler restaurar els furs catalans, valencians i aragonesos en el 1872, i la creació de la Diputació del General de Catalunya, amb funcions econòmiques i administratives. En la demanda dels carlins catalans d’aquella etapa, per la restauració efectiva dels furs catalans, ressalta que són catalogats ja d’independentistes, pel germà de Carles VII, el poc afortunat en aquests temes el príncep Alfons.”
El treball, que es tractat d’exhaustiu per les seves aportacions historiogràfiques, posa de relleu la catalanitat carlina, quan esmenta que a les comarques es catalanitzà més aviat la premsa carlina que la republicana. O bé l’intent d’un nou aixecament carlí el 1900 sota el Pi de les Tres Branques. Destaca del passat d’aquesta ideologia, que se significà en la fidelitat dinàstica, la religiositat catòlica, una tradició més o menys pairalista i el seu foralisme, on prengué rellevància una sèrie de prohoms del catalanisme entre els que figuren vigatans i olotins.
Davant d’aquesta anàlisi històrica, i ja amb un altre conjuntura, Olcina dona a conèixer que la dada de la major participació i l’elevat sí en la consulta independentista es va produir amb un 41%, en les esmentades comarques de passada tradició carlina (Osona i Garrotxa) fet que confirmava el contingut del treball de Termes, cosa ja sabuda de temps per altres autors, però que no era inútil tornar a fer-ne memòria.

Posted by . on 12/30 at 10:52 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: La màquina de tres quarts de quinze…

Article anterior : Antenes de telefonia

<< Tornar