Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Carmen Amaya

Quan es va declarar Barcelona ciutat olímpica se li va fer una gran operació d’estètica. Es va fer netejar del molt que encara hi quedava de tants anys de pobresa i brutícia per transformar-la en aquesta Barcelona que és una de les més modernes i netes. Per arribar a ser com és ara van començar per enderrocar moltes d’aquelles cases pringoses que hi havia pel Raval, plenes d’hostals de mala mort, on s’allotjaven delinqüents de poca “monta” i la més pobra i tirada prostitució, tan femenina com masculina, malvivint-hi carregats d’infeccions agafades amb la poca higiene del seu treball.
Però una de les transformacions més grans es va fer a la muntanya de Montjuïc, on si va fer aquest gran pavelló, el palau Sant Jordi i tantes coses més. Per això es va fer desaparèixer el que havia estat una bona part d’aquesta muntanya, on hi havia “el Somorrostro”. Era un poblet habitat per molta gent d’ètnia gitana catalana que aleshores els més joves ja començaven a sortir per demanar respecte i que els ajudessin a sortir-se de tanta pobresa i marginació i que se’ls fes un lloc en aquest projecte del que seria com a CIUTAT olímpica.
A la vora del barri gitano aquest, totes les nits estava ple de dones, unes joves, altres molt grans, que es dedicaven a la prostitució a l’aire lliure. D’aquest lloc en deien la terra negra. Era patètic, brut i fastigós. Les dones ajagudes sobre unes pobres mantes pringoses tenien cada una més o menys homes fent cua esperant que acabés un per estirar-s’hi l’altre, després que ella amb un paper de diari es netegés l’empastifada. De tant en tant la policia hi solia fer un simulacre de redada. Era per veure si hi havia alguna noia jove que els agradés i així poder treure’s la trempera de manera gratuïta. I seguir més del mateix.
La misèria i la gana dels anys aquells que allà també hi tinguessin lloc molts joves arribats de diferents llocs amb la idea de triomfar fent-se toreros. Entrenaven moltes hores per poder així no es recordaven que no tenien gairebé res per omplir la panxa. Tenien la idea fixa de poder ser algú lluint el “traje de luces”. S’anaven tornant. Uns feien de toros i altres de toreros. Els solia ensenyar un home vell que deien havia caigut en desgràcia després d’haver estat famós.
Gràcies a un noi d’aquests que era amic meu vaig poder conèixer moltes coses que ara sembla impossible que hi fossin. Que bonic que és ara tot Montjuïc.
Tornem amb els aspirants a toreros. Molts dormien allà al ras. Alguns jovenets, com era jo aleshores, de les “txaboles” del Somorrostro els hi solien portar el que bonament podian de menjar.
I aquí ve aquesta història, quan un d’ells em convida a entrar a aquell lloc. Vivien en unes “txaboles”, algunes ben fetes, altres no. Cuinaven amb una gran olla al mig dels carrerons aquells envoltats de gallines i algun porc, tot molt pobre, però la barraca d’aquest per dins era molt neta, com totes ben emblanquinades amb calç. Però el millor no va pas ser provar d’aquella olla plena de patates i carnsalada. Va ser conèixer la mare del que em va convidar. Era una gitana alta, grassa, coneguda com “la negra” ja que enlloc de tenir aquest color oliva que tenen els d’aquesta ètnia, ella era més fosca, potser cremada de tant pujar i baixar a peu fins a Barcelona on venia pels carres i bars unes flors de paper que es feien elles. La negra tenia el que en deia el seu tresor, unes fotos al costat de la més gran bailaora que hi ha hagut i que era gitana i catalana com ella, també nascuda allà al Somorrostro de Montjuïc, la gran Carmen Amaya, que diu la seva biografia que de petita ja ballava mentre el seus pares tocaven les “castanyoles” i la guitarra a l’emblemàtic restaurant de Les Set Portes, i en altres indrets fins que un empresari se’ls va emportar a París on va començar a triomfar al costat d’una altra catalana, la Raquel Meller. Seguia explicant-me La Negra, que ja un cop la Carmen Amaya era molt famosa, actuant a Barcelona amb gran èxit, es va assabentar que els del Teatre no havien deixat entrar cap gitano, entre ells a ella, i aquesta amb tota la seva companyia se’n va anar on havia nascut, a El Somorrostro, a fer-hi tot el seu espectacle, i fotografiant-se amb tots ells com ho havia fet feia poc al costat del president dels Estats Units, John Kennedy després d’haver actuat allà a la Casa Blanca. Ja tot és passat a la història, aquesta la Gran Carmen Amaya ha quedat com la més gran bailaora que hi ha hagut i que va morir a Begur dos dies després que el president Kennedy fos assassinat, després d’haver-nos deixat una pel·lícula, “Los Tarantos”, on recordava aquell lloc ja oblidat d’aquella Barcelona pobra i bruta i envoltada de molta misèria.

Posted by . on 11/11 at 09:37 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: ... i el barri de Serradesanferm també.

Article anterior : Un implant ajuda als cecs a reconèixer formes

<< Tornar