Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Carta als lectors

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Deu ser perquè, tal com em va dir el pare d’un amic, sóc un antitot, però cada vegada em sembla més lamentable l’exercici del periodisme. La poca personalitat dels professionals, els interessos polítics i/o econòmics que hi ha darrere de cada mitjà i la globalització a la baixa que ha patit el sector han provocat que cada cop m’interessin més les cartes al director -o cartes dels lectors- que hi ha als diaris i revistes que llegeixo, més que no els articles, reportatges, entrevistes o articles d’opinió habituals. Visc unes sensacions molt similars als plens municipals de Ripoll, on el més apassionant eren -abans que canviessin l’horari i pràcticament ara ja no hi vagi ningú- els torns de precs i preguntes, quan els vilatans tenen dret a preguntar sobre els aspectes que realment els preocupen. I és que, més enllà de les línies que els polítics locals tenen marcades per les odioses regles del joc a fi de no trepitjar un ull de poll que demà passat podria ser el seu, hi ha el veí emprenyat com unes castanyoles perquè un funcionari municipal ha utilitzat la seva influència per comprar una parcel·la on es construirà un edifici que li taparà la vista del menjador, o bé el director despatxat que explica la complicitat de tots els grups polítics a l’hora d’evitar que la seva antiga empresa s’hagi convertit en tot el contrari que estava previst. Per això no m’estranyaria que algun dia prohibissin els precs i preguntes, i ves a saber si fins i tot les cartes dels lectors on, malgrat tots els filtres de correcció política, mai hi falten els estirabots sincers, les emprenyades viscerals o les crítiques sagnants que el poder periodístic prefereix evitar, no fos cas que li haguessin d’estirar les orelles.
Una estirada d’orelles és precisament el que es va guanyar Joan Carles Peris, presentador del TN del cap de setmana a TV3, després d’haver complementat unes declaracions de Montilla donant per finiquitat el tripartit amb unes altres de quatre anys abans on l’actual president quedava en evidència dient exactament el mateix. El rodet socialista no va tardar a posar la maquinària en marxa i, a través de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -que jo m’imaginava, ingenu com sóc, que servia per garantir els drets dels espectadors i no per actuar de veu del seu amo-, va renyar el periodista, que per una vegada havia informat amb rigor. Què volen els polítics? Segur que si la incompetència no fos el denominador comú dels aparells de partit ja se les farien ells mateixos les notícies, no només durant les campanyes electorals, sinó durant tota la legislatura sencera. La pràctica totalitat dels partits establerts somia amb una informació mediocre, neutre, escèptica, desnaturalitzada, acrítica… En definitiva, amb una merda d’informació que no posi en perill les seves quotes de poder, la seva imatge immaculada davant dels cada vegada menys fidels incondicionals que els queden -però suficients encara perquè no ens haguem preguntat a quin percentatge d’abstenció caldrà arribar per canviar radicalment un sistema polític que va a la deriva-. I així estan els mitjans de comunicació públics, que provoquen vòmits només de veure’ls o escoltar-los. Llàstima que els redactors de les notícies polítiques no siguin els mateixos espectadors, lectors o radiooients. Segur que serien infinitament més entretingudes, sucoses i de major veracitat.

Posted by . on 11/18 at 11:16 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Samarretes “intel·ligents” per a les persones grans

Article anterior : «El nostre objectiu és oferir productes d’alta qualitat als nostres clients»

<< Tornar