Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Castell de focs sense festa

Josep Ma Solà Sala

Articulista

Allà per l’any 1938 el Mercat de Vic tenia una perspectiva intranquil·litzant: La presència de “la pava”. I no és que enriquís el mercat d’aviram, ja paupèrrim per ell mateix, sinó que volem dir la famosa i temible pava, que era com el poble ras coneixia un avió d’aparença negra i fantasmal que solia precedir l’arribada dels avions amb bombes contra el perímetre vigatà. La dita establerta entre els clients i clientes de les desproveïdes botigues era que la pava era l’avió nacional fent espionatge d’observació per la plèiade de bombarders que el seguien poc després. Era el moment en què en Dinarès, director de la Banda Municipal de Vic, anés a tot córrer al fatídic interruptor de la sirena per donar l’ululant i eixordador soroll de la sirena donant l’alerta d’un bombardeig que convidava a buscar millor refugi contra els espetecs.  Això feia que en Dinarès, amb més raó que un sant, posés en el currículum vitae de Director de la Banda, en l’apartat d’altres instruments que toca: La sirena.
La sirena, no sé per quina raó, solia tocar, sovint, a l’hora de dinar. De manera que, a casa, havíem de deixar l’escudella que es refredés al plat i voléssim al nostre refugi domèstic, un soterrani davall de Ca la Francisca, la lletera. La nostra veïna de sota. El soterrani em penso que estava reforçat amb uns matalassos que deurien salvar, deien amb optimisme, del risc de metralla. Ens posaven uns boixets de fer punta a la boca, que jo em treia per explicar quatre acudits mentre una frondosa senyora de sota casa meva, més abans progre i republicana, es desesperava contra els avions i blasmava contra el avions: “Assassins!” cridava aixecant els punys al sostre de matalassos amb un crit agut que feia trontollar els matalassos, no ens deixava sentir les bombes i que deuria arribar fins la pava,  davant el pati de les Davallades. No sé que havia de comprar. Només sé que m’hi havien confiat guardar la tanda i que m’havia tocat un lloc força endarrerit. El Sr. Dinarès fou francament providencial al tocar la sirena foragitant tots aquells que tenia al davant i permetent-me ocupar en solitari el primer i últim lloc de la cua. Els avions passaren de llarg i, quan en Dinarès tocà el final de l’alarma vaig travessar tranquil·lament la Plassa, buida, sense ni marmanyeres ni vianants. La gent sortia, molt lentament, del refugi de Plassa. El primer en sortir era un clàssic beneitó del carrer dels Argenters, esborrant amb un traguinyol de vi l’ensurt col·lectiu, gratant-se la closca.
Bé: això són records personals i m’havia promès parlar d’espetecs. Però és un retrat d’una època en la que pintaven bastos i es parlava més de refugis que de pressupostos. També al Consistori, on es creà i s’aprovà un Ban de l’Alcaldia = en mans del Sr. Dordal = per la que naixia el pla de Defensa Passiva, amb la finalitat de treballar en la construcció de refugis. A tal fi s’instituïa, el 12 de gener de 1938, un subsidi a prorrateig entre els establiments vigatans. Els comerços de més de tres empleats pagarien 15 pessetes mensuals. Les botigues de queviures i verdures, 20 pessetes al mes. Curiosament, la contribució més elevada, de 100 pessetes cada mes, la pagarien les cases de tolerància! Un negoci diríem, amb un eufemisme, que força net! El preu a pagar a l’hortolà/ana el quantiplicava la mestressa d’una casa… diguem-ne de tolerància. A pagar el “consumidor”.

Posted by . on 10/12 at 11:01 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: El món Cretaci

Article anterior : Un sí per resposta

<< Tornar