Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Centre Residencial Osona: 25 anys positius

Joan Sala Baiget
Director del Centre Residencial Osona

Que una entitat dedicada a tenir cura de nens i nenes i de nois i noies amb problemes familiars importants arribi als 25 anys és una bona notícia i que tingui ganes de celebrar-ho i de compartir-ho amb la resta de la comunitat fent un acte a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic i de forma més íntima amb una arrossada popular és digne de destacar. I no diré que els 25 anys han estat tranquils i idílics, que no ha estat així. Convivint 12 o 13 adolescents dels dos sexes en un mateix pis tothom pot entendre que no és gens fácil, però la valoració, el resum final crec que és positiu i ho dic perquè estic treballant a aquest centre des del desembre del 1984, quan es va contractar el primer equip educatiu. Per tant, parlo del que he viscut, no del que m’han explicat, i conec la seva història perfectament.
En un moment en que l’educació dels infants i adolescents es va complicant dia a dia i els problemes a moltes famílies i a algunes escoles comencen a agafar un volum preocupant i s’arriba a situacions a vegades desesperades, el Centre Residencial Osona- i altres centres semblants que funcionen arrel de Catalunya- estàn trobant la manera de tractar aquests nois i noies, mancats alguns de referents adults positius o tenint referents que no els tracten de la manera adequada per la raó que sigui. El nostre repte és molt senzill i a la vegada molt complicat. Quan entra un infant o adolescent, ens centrem en ell i procurem que s’integri de la manera més ràpida possible a l’entorn: escola, esplai, esports, activitat extraescolar i en aquest aspecte sempre hem comptat amb la complicitat de les institucions i recursos de Vic i comarca; però no acaba aquí la nostra tasca; de fet només acaba de començar. I tot seguit fem- o intentem fer- una tasca molt individual centrant-nos en les necessitats d’aquesta jove persona i mirant de donar-li un cop de mà perquè vagi prenent les decisions i vagi canviant el seu criteri, el seu discurs interior i la seva conducta. Nosaltres, com especialistes, posem els límits, marquem les pautes i volem que el noi/a s’involucri en el seu procés, mirant de créixer i de madurar en la mesura de les seves possibilitats segons la seva edat i els seus recursos personals. Fem un programa educatiu a la carta, a la mida de cadascú, i tot això no deixant de banda la bona convivència que s’ha de viure al centre.
Donar un tracte humà just no vol dir deixar-los fer el que els hi doni la gana i que no controlem res; nosaltres hem d’educar, hem de reconduir i hem de transformar, però sense la seva col·laboració, les seves ganes, la seva motivació no fariem res. L’esència de la nostra tasca és buscar el vincle afectiu i quan el noi/a et té confiança es té molt de guanyat. Cada dia és una lluita, un pols, però si hi ha vincle, hi ha respecte i hi ha un reconeixement mutu, la tasca és dura, però molt més planera. Sempre s’ha dit que a les bones se’n treu més que anat a l’enfrontament, però per arribar a aquest punt a vegades s’ha de ser molt dur i contundent amb els límits, cosa que entendran fàcilment els mestres i professors i tots aqueslls pares i mares que tenen o han tingut adolescents al seu càrrec. I per això els problemes, quan hi són, no s’amagen, sinó que s’afronten amb totes les conseqüències i procurant que entenguin el perquè de la nostra intervenció, de la nostra reacció i del nostre objectiu.
La nostra feina, com es pot suposar, no és fácil, però és engrescadora. Abans d’entrar a Casa Moreta a finals del 84 havia treballat 14 anys de mestre; 12 d’ells a Vic. I m’agradava; però m’agrada més encara aquesta feina. Exigeix més implicació, més reflexos, més cintura i sovint més duresa, però estem parlant una tasca més propera, més agraïda, més gratificant. Les decepcions, a vegades et poden fer trontollar si no ho tens clar o t’agafa en un momento tou, però les alegries i satisfaccions són molt més profundes. Un centre com el Centre Residencial Osona no és un pàrking on es tanquin els nens fins que siguin grans com passava abans; estem per treballar, juntament amb ells, les seves mancances, les seves frustacions, les seves il·lusions, els seus reptes, les seves inseguretats. Aquesta és la nostra feina, la de tot l’equip; una feina que si no agrada no es pot fer de cap de les maneres i si t’agrada, t’enganxa. Espero que aquesta il·lusió de l’actual equip es mantingui molts anys més pel bé sobretot dels infants i adolescents que ens puguin necesitar.

Posted by . on 06/23 at 10:12 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Arrivederci Roma

Article anterior : Dret a vaga

<< Tornar