Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Cesar el Constitucional

Josep Bruch i Miralpeix
Perit mercantil

Analitzada la situació, i vist el seu actual estat, crec que es necessari una renovació, immediata, d’aquest tribunal. I no tant sols per higiene político-jurídica, sinó per a la salut mental del país, nació, estat o digueu-ne com vulgueu. I també per la dels seus propis membres, que no saben com treure’s de sobre, sense sortir-ne perjudicats personal i professionalment, aquesta patata calenta que els hi varen passar ja fa tres anys i mig.
Molt s’ha parlat aquests dies, i se’n parla encara,  de la pressió - no democràtica, i il·legal, segons diuen fins i tot alguns -, a que s’ha sotmès, a aquest tribunal, amb l’editorial conjunta dels principals diaris catalans exigint, d’una vegada per totes, que dictin una sentència sobre la constitucionalitat o no del nou Estatut de Catalunya.
No tinc prou coneixements jurídics per dir si això és o no il·legal, tot i que estic convençut que no. Del que sí gairebé ho estic que no és legal, és que es tardi prop de quatre anys per dictar una sentència sobre quelcom tant important, i que ha d’afectar, no tan sols a Catalunya, sinó a tot Espanya.
Els motius pels quals no s’hagi pronunciat el constitucional, crec que poden ser dos:
El primer, i evidentment aquest no és, en absolut, el cas, és que els seus components no tinguin la suficient preparació i competència professional com per abordar un tema tant complex i transcendent. Les seves respectives trajectòries, en l’àmbit jurídic-legal, no deixen lloc a dubtes de cap mena: són persones altament preparades i expertes en el seu àmbit professional.
Aleshores, doncs, només ens resta el segon, i aquest sí que, de totes totes, és la causa que provoca aquest inacceptable retard: la constitució està tan mal redactada que permet múltiples interpretacions d’una mateixa qüestió, la qual cosa, al meu entendre, no s’hauria de permetre en un text legal, i més si és d’aquesta importància. Aquest tribunal ho hauria d’haver denunciat d’entrada, demanant la seva actualització.
Això, aquesta imprecisió, deixa oberta la porta precisament a allò que tant ens critiquen a nosaltres dient que pretenem fer: la manipulació política dels membres del tribunal constitucional. Per que és evident i incontestable: si no han arribat a un acord i no han dictat sentència, és per motius purament polítics. En lloc de ser independents i poder prendre decisions estrictament professionals, els membres d’aquest tribunal es veuen sotmesos a unes pressions terribles, que no tenen res que veure amb l’àmbit jurídic, i que transcendeixen fins al purament personal.
Deixant-ne de banda algunes de tan públiques i flagrants com són la no renovació de càrrecs caducats en el sí del tribunal, etc., etc., aquestes manipulacions es fan entre bastidors i no son tan evidents, públicament, com la que, diuen, es deriva de la famosa editorial, però sí que són molt més dures, esfereïdores i, aquestes sí, són totalment il·legals i, fins i tot, potser punibles legalment.
A més, en l’actual situació, i atès que, de forma indefectible, qualsevol sentència que dicti el tribunal constitucional no satisfarà a totes les parts, les que considerin que el veredicte no s’ajusti a dret –se sentin perjudicades-, no dubtaran en invocar l’ombra de la corrupció i prevaricació. I, dissortadament, ningú no podrà negar-ho. Poc o molt tindran raó.
A banda, en aquesta situació no ens serveix, de cap manera, que ens diguin que s’ha d’acatar la sentencia, sigui la que sigui. Això, donades les circumstàncies és, simplement, una imposició dictatorial.
Què cal fer?
És difícil d’aconsellar, atesa la indubtable complexitat i transcendència del tema. En aquests moments, però, crec que només hi ha un sol camí que pugui preservar la poca honorabilitat que resta encara al tribunal i als seus membres – dels polítics que els manipulen no cal ni parlar-ne, per que ni en tenen ni n’han tingut mai, d’honorabilitat -, i és cessar-los a tots de forma immediata. Tot seguit, esmenar la constitució o fer-la nova de soca-rel i, posteriorment, a la llum d’una nova carta magna, si cal, tornar-lo a constituir i presentar-li de nou el cas per tal que dicti sentència.
Ja ho sé. És una utopia. Però potser no és tan difícil.
Ah! En aquest aspecte, el democràtic, com envejo Suïssa!

Posted by . on 12/10 at 12:20 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Va per mi: Fotut burro!

Article anterior : L’arxiu Centelles i la llibertat

<< Tornar