Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Chuclades amb ullals renovats

David Conill
Crític

Daybreakers
De Michael i Peter Spierig Amb Ethan Hawke, Willem Dafoe i Claudia Karvan | EUA-Austràlia  | 2009  | TERROR  |
HHIII
Faula de ciència-ficció que ens presenta un futur immediat en
el qual els colls dels pocs humans purs que queden corren un perill imminent. Els germans Spierig es consoliden així com a parella a seguir en aquest gènere. En un futur no molt llunyà, només el cinc per cent de la població humana subsisteix sota l’opressió dels vampirs, raça dominant al planeta. De tota manera, la manca de sang és tant present que també ells estan a un pas de l’extinció. Com és habitual, un home, l’hematòleg Edward Dalton (Ethan Hawke), marcarà la diferència. Els germans Michael i Peter Spierig signen Daybreakers, un d’aquells agradables títols de gènere que tantes vegades queden lamentablement fora dels circuits comercials. Una faula que insisteix en gran part dels tòpics del cinema de “xucla sangs”, però que salva força bé la papereta, aconseguint innovar sense caure en el perpetu i constant cercle dels tòpics de sempre i és la segona vegada que ho aconsegueixen, després de la seva aproximació a l’antropofàgia cinematogràfica de Los no muertos (2002). Fidel a l’estètica encerada i industrial a la qual ens té acostumats part de la ciència-ficció recent, la pel·lícula troba els seus majors encerts en els detalls que esquitxen una trama elaborada i temptadorament atípica, que cuida amb estima l’entorn i la disposició en l’espai i els llocs on passa l’acció. En una cerca de continguts que plasmen sense manies la incursió d’una tercera espècie -els infra-éssers- serveixen a la parella de realitzadors com ancoratge on potenciar el missatge subjacent de la història, que apunta sense metàfores carregoses a la brutalitat inherent a la nostra naturalesa, al sometent/extermini del dèbil en mans de la supervivència del més fort -quasi sempre aliè a llaços morals-, i el ferotge corporativisme que des de les ombres domina el nostre present i, de ben segur, ho farà en el futur. Desgraciadament la bona feina dels realitzadors es veu enrarida per la innecessàriament insistent banda sonora. Per sort Daybreakers troba en el seu encertat repartiment, coronat pel sempre impecable Sam Neill i adornat pel gran tot i que en aquesta ocasió desaprofitat, Willem Dafoe, l’impuls necessari per guanyar-se la simpatia de l’espectador i aficionat, inevitablement atret per una proposta que, tot i no ser molt robusta sobretot per culpa d’alguns passatges i resolucions, agraeix la frescor que desprèn fins i tot en un entorn amb molts tòpics genèrics, per altra part inevitables si es vol ser una mica fidel al vampirisme i similars.

Posted by . on 03/11 at 12:48 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Pastís de neu

Article anterior : Cartellera de l’11 de març de 2010

<< Tornar