Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Cinema i valors

Llucià Pou Sabaté | Què és el cinema?  O millor i per concretar més,  per a què serveix el cinema? És el que es planteja l’article de Chema López Angulo “El contingut i la forma del setè art: una aproximació”. Igual que quan un amic m’explica la seva vida i les seves experiències interactuen amb les meves, “l’art cinematogràfic ens indueix a un procés de trobada, i així la nostra pròpia identitat ha de veure’s enriquida”.
I si Jaume Balmes deia que “a la lectura s’ha de cuidar dues coses: escollir bé els llibres i llegir-los bé”, el mateix es pot dir de les pel·lícules. La mera suma d’informació no fa créixer la persona i pot provocar indigestió. Com diu la cançó, cal aprendre que “no hay que andar por andar, sino andar pa’ ir creciendo “, i tenim una harmonia entre intel·ligència i amor, a través de la llibertat que interactua amb els sentiments, etc…
Que “la intel·ligència no és la resposta a la felicitat” sembla ser una de les tesis vitals de Woody Allen, que no obstant això no sabem si busca les respostes o simplement ven el seu producte diguem humanista… El cinema d’acció americà ens mostra els darrers avenços tècnics paisatges del món, coses que no estan al nostre abast i en aquest sentit no existeixen o no les tenim. Així cada tipus de pel·lícules ens mostra “el veritable poder del cinema: fer-nos viure el no viscut, donant-li vida, i fer d’això “no existent” el nostre món. Fem cinema o el cinema ens fa a nosaltres? L’autoritat que exerceix l’home sobre el cinema i el cinema sobre l’home és una influència recíproca”. D’una banda, interactua amb els nostres sentiments, com vèiem al començament, després hem vist que també fa cultura, i ara veiem que crea somnis. I això ens porta a parlar d’esperança.
Com la loteria, una pel·lícula no ens dóna una solució segura, però crea il·lusions. El “cinema sense ideals” actual no és un cinema desproveït de valors, però no és fàcil apreciar-los dins de les diferents tendències, propostes que es fan pròpies, no essent vertaderes moltes vegades sino només en part. “I el resultat és una paradoxa tan gran com cruel, ja que prové de la recerca de la felicitat per part de l’home actual a través de mitjans irremeiablement equívocs. El perquè de la temàtica cinematogràfica contemporània, per tant, no és més que aquesta frustració de l’home expressada de fotograma a fotograma”. I l’esmentat autor proposa per això rescatar els clàssics.
Que bonic és viure (It’sa wonderful life, 1946) explicava una història: l’heroisme de la gent anònima, les històries de principat de la rebel Audrey Hepburn a Esmorzar amb diamants (Breakfast at Tyffany’s, 1961) anava repartint il·lusions. Avui tot és més cru, tot i que es prenguin frases dels clàssics, com la crisi, “Los lunes al sol”, quan un borratxo li pregunta a l’altre: “¿creus en Déu?” I li contesta: “l’important no és si tu creus en Déu, sinó si Déu creu en tu”, la qual cosa vol dir que el director sí que veu els clàssics.
Cal actualitzar-ho tot, és clar, però el film “Blau fosc gairebé negre” ens presenta un ambient tèrbol, i el costumisme d’Almodóvar és sincer, com quan presenta la gent d’alguns carrers ... però quin carrers!
“Potser recordin aquell diàleg, que vaig descobrir ‘per primera vegada’ fa uns mesos i que tant m’ha fet reflexionar:
- A què va la gent al cinema?
- A passar l’estona.
- De quina estona em parla vostè?
- I vostè, ¿de quina gent?”
Sens dubte, hi ha maneres d’aportar il·lusió, història i art, i tirar cap amunt de la societat. És a dir crear valors: “Que coneguin el veritable significat del perdó, aparent obsessió que impregna la filmografia de Clint Eastwood”, que en la seva última i vertiginosa etapa com a cineasta defensa “un cinema que interpreta la vida i ha de ser un document del seu temps”.  Es veu també en la igualtat i drets humans en la seva recent Invictus (Invictus, 2009) sempre des de l’anècdota: un cotxe, un partit esportiu… Eastwood coneix la tècnica, l’espectador americà... És un bon narrador d’històries, amb pel·lícules comparables a la interpretació de Robert Redfort i Paul Newman a El cop (The Sting, 1973). Són històries ben diferents a aquelles que cerquen l’aliança amb els sentiments pobres de la persona, tal com passa a les pel·lícules tipus Torrente.

Posted by . on 07/22 at 12:38 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: La gespa artificial, un luxe amb data de caducitat

Article anterior : L’Agència Catalana de Joventut veta ‘la roja’

<< Tornar