Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

“Els d’aquí” i “els d’allà”?

Teia Crosas
Torelló

L’hora de la calor, molt poca gent pel carrer, he sortit perquè em cal arribar-me a la caixa, i m’adono que per la vorera de l’altra banda camina un nen negre tot sol. Deu tenir uns 7 o 8 anys, penso, i de seguida noto com m’agrada el seu tarannà, com camina tan lliure i tranquil, com jugant tot sol… De cop veig que ha travessat el carrer, i ara camina davant meu, diria que més que camina gairebé balla… Té algun objecte a la mà, que llança cap a la paperera sense sort: “Ooooh, no he fet gol” diu baixet. Recull el tros de fusta del terra i el torna a tirar, i ara encerta: “Goool” tot alçant una mica la veu, amb un gest de felicitat.
Ara just estic passant pel costat de la paperera i no puc evitar somriure-li i dir-li: “Has fet gol, eh?” Fa que sí amb el cap i es posa a caminar al meu costat: “-Què és això?” em mostra una avellana amb closca que té a la mà. “És una avellana. No la coneixes?” Em fa que no. “Es trenca i es menja el de dins, és bona!”. Vol trencar-la amb les dents i li recomano que és millor buscar una pedra, que la closca és dura. Em demana si sé com es pot plantar perquè neixi la planta que les fa. Li explico que és un arbret que necessita força terra i que es fa bé als camps o al bosc. M’escolta atentament… Com m’agrada caminar al seu costat i conversar amb ell, amb aquesta mirada tan neta i plena de curiositat… Amb un català perfecte m’explica que van plantar moltes coses a l’hort de l’escola, que els raves creixen més de pressa que les pastanagues, que van deixar moltes plantes petites a la terra, com ara les tomaqueres, i que té ganes de tornar a l’escola per veure si han crescut i fet tomàquets… De cop diu “Adéu!” i entra en una botiga d’alimentació.
Segueixo el meu camí i m’adono de l’estat de felicitat perquè sí en que em trobo… Poc després arribo al banc, m’acosto a un caixer automàtic. N’hi ha dos més ocupats per dues persones autòctones, una dona i un nen, també d’uns 7 anys, que sembla que està investigant com funciona la màquina.
“És el seu fill?” demana una veu que ve de darrere el taulell, a uns metres del caixer. “Sí” respon la mare. “És que està...” “Sí, sí, nen! Vine aquí i para ja, eh? És que ens han d’avisar a tot arreu? Què et dic? Quiet, eh?” la veu dura i nerviosa, el nen capcot i encongit, amb posat d’avorriment al costat de la mare que encara continua queixant-se d’ell. De cop m’adono que aquella felicitat perquè sí que sentia s’està esvaint per moments, i em surt demanar-me per què encara tenim tant el discurs de “els d’aquí i els d’allà”, i aquella certesa de que ho fem tot tan bé, i que qualsevol que arribi s’ha d’adaptar totalment a la manera de fer d’”aquí”. I jo que cada vegada em costa més distingir si és que pertanyo a algun grup, sí que puc distingir clarament quina de les dues situacions d’avui m’inspira i em dóna més esperança. No serà que tots tenim bastant per aprendre de tots, i que el que convé és que ens anem integrant tots plegats al que ens porti a una millor manera de viure i relacionar-nos, vingui d’on vingui la inspiració?

Posted by . on 08/26 at 11:15 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Mor el primer alcalde de Centelles de la democràcia

Article anterior : Els entrebancs i la banca

<< Tornar