Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

‘En tiempos de turbación, no hacer mudanza’

Josep Pujadas
President Delegació Osona de la Cambra de Comerç, Indústria de Barcelona

La crisi del 2008 ha fet trontollar i farà canviar moltes institucions centenàries. Una vegada qui ens mana s’ha adonat d’aquesta crisi (amb molt retard), les seves decisions econòmiques han estat sorprenents, contradictòries i palesament de poca reflexió. La despesa del Pla Zapatero als ajuntaments per arranjar voreres i poc més, va ser seguida immediatament de retallades; també ara trec els ajuts als parats de llarga durada, ara els hi torno més esquifits. S’estan tocant les caixes d’estalvis, i els col·legis professionals com els d’Enginyers o d’Arquitectes, entre altres, els quals veuen com desapareix la seva única font d’ingressos (els visats que servien per controlar la feina ben feta). Això mateix ha passat a les cambres com a resultat del decret del 3 de desembre d’ajuts a les pimes, suprimint la quota obligatòria a partir del 2013 (aquest 2011 encara s’han de pagar les quotes del 2009 proporcionals als guanys, si n’hi ha hagut, i el 2012 les del 2010 de les empreses que han tingut més de 10 milions d’euros de benefici). El govern socialista palesa que no creu com Sant Ignasi de Loiola que “en tiempos de turbación, no hacer mudanza”.
Pel que pertoca a les Cambres, corporacions de dret públic col·laboradores de l’Administració (d’aquí les quotes obligatòries), les seves funcions estaven regulades i auditades per Llei i, per exemple, havien de destinar les 2/3 parts dels seus ingressos a polítiques de foment de la internacionalització de les empreses. Afortunadament en aquesta crisi, les empreses exportadores han incrementat i molt la seva activitat i aguanten l’economia repartint feina a pimes proveïdores, a l’espera del gruix del turisme estiuenc. A més, les cambres tenen d’altres funcions com ara formació, certificacions sobre el terreny (evitant desplaçaments i cues), assessoraments a les empreses i d’altres.
Ara, al deixar-les sense cap tipus de finançament, només les pot salvar la voluntat de les empreses de que romanguin en el territori. S’haurà de fer un esforç en aquest sentit, si no volem que siguin una altra vegada, les transferències institucionals (per tant, els nostres impostos), les que les apuntalin. Perquè el que s’ha de tenir clar, és que de cambres n’hi ha d’haver i n’hi hauran.
Potser el 2018 de les 88 cambres a tot Espanya en quedaran 17, una per autonomia o menys, Madrid, Barcelona, Bilbao…, quedant les altres absorbides (aquí, Tàrrega, Sant Feliu de Guíxols, Palamós tenen cambra pròpia, mentre Osona és una Delegació i potent de la de Barcelona), però el que hem de tenir clar és no pot ser que no en quedi cap.
Ho explicaré planerament. De la mateixa manera que àdhuc Corea del Nord (on tenen feina a trobar menjar) hi ha un Comitè Olímpic Nacional per poder participar com a nació als Jocs Olímpics o tanmateix com el Comitè de la Creu Roja de Ginebra que té interlocutors arreu; les 9.000 cambres de comerç del món no es poden trobar sense cap interlocutor a Espanya. Si la Cambra de Toronto demana a l’Ambaixada de Canadà a Madrid, que els posi en contacte amb la de Barcelona, no entendrien que se’ls hi digués que no existeixen cambres al nostre país.
I quins contactes poden ser aquests que palesen puntualment la utilitat? Dos petits exemples: una empresa osonenca que construeix una gran fàbrica a Xina vol portar a la seva planta 20 xinesos perquè aprenguin els mètodes de treball i el procés de posada en funcionament a la Xina sigui molt més eficient. No hi ha manera de que surtin els permisos de treball de l’ambaixada a Pequín. Es posa en contacte amb la Cambra de Barcelona, aquesta amb la de Shanghai, la qual es fa portar la documentació i l’entra a l’ambaixada de Pequín. Miracle! En vint-i-quatre hores, tots vint volen cap Espanya. L’ambaixada ha entès que si ho diu la Cambra de Shanghai, que ha revisat el seus ideogrames, aquests vint xinesos no són immigrants il·legals, ni són de cap màfia xinesa. Una gestió fàcil de preu incalculable per l’empresa osonenca.
El segon. Una empresa té dos contenidors amb materials valuosos al port d’Alger. El seu client ha desaparegut. Es troba que demana el retorn de la mercaderia, de prop de mig milió d’euros, i no se’n en surt. A més, al Nord d’Àfrica hi ha la Llei de que al cap de vuit mesos el port subhasta i fa seu l’import de les mercaderies “abandonades”. Una gestió de la Cambra a la d’Alger, va aconseguir que amb 15 dies els contenidors arribessin al port de Barcelona. Gestions fàcils, fora dels enfarfegosos circuits oficials políticament correctes, que proven que en un món cada dia més globalitzat, fan falta aquest tipus de contactes tan àgils i efectius.
Si s’estan removent tantes institucions de serveis públics, potser serà hora de començar a qüestionar, també, els sous i, sobretot, els beneficis que té la classe política fins a la seva mort quan deixen els seus càrrecs, com també que tenim un Estat i unes Institucions sobredimensionades per al que poden suportar la producció del país i la seva competitivitat internacional.

Posted by . on 03/03 at 11:14 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Salvar Egipte

Article anterior : Òmnium es renova amb un projecte de continuïtat

<< Tornar