Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

«La medicina ha canviat molt. Ha estat com un miracle»

Francesc Terricabres, metge de Tona, va rebre el passat divendres un diploma de fill predilecte de la població

TONA | Àngela Grau.- La sala de La Canal de Tona va acollir el passat divendres un acte d’homenatge al recentment jubilat metge de la població, Francesc Terricabras, on se li va fer lliurament del diploma de nomenament de fill predilecte de la població. A l’acte hi varen assistir l’alcalde de la població, Josep Salom; la regidora de Sanitat, Rosa Planesas; el seu fill, Joaquim Terricabras; el seu cosí, el filòsof Josep M. Terricabras; Teresa Mirambell, infermera i exalcaldessa, i el cardiòleg Antoni Bayés. Durant l’acte es va posar de manifest l’apreci de tota la població per Terricabres, amb la presència d’un total de més de 450 persones.
Què en penses de que hi haguessin tantes persones a l’acte d’homenatge?
D’entrada em vaig quedar una miqueta sorprès, tal i com vaig dir a l’acte. Va ser un acte molt emotiu, hem va sorprendre i em va fer molta emoció. Tot i així crec que el mèrit és dels meus avantpassats, del seu treball, i jo he pogut heretar aquesta manera de fer. M’han ensenyat com treballar, i he rebut aquest prestigi. He treballat durant molts anys. El meu avi va treballar tres anys, degut a una malaltia; el meu pare, en va treballar 31 i jo n’he treballat 43, que en són molts.
Parlant sobre la teva família, ens comentes que sou una familia amb una professió de metges que ha passat de generació a generació.
Sí, ara ja passem per la sisena generació amb el meu fill. Jo sóc la cinquena generació de metges de la familia. Ens consta un títol d’un metge de la familia que data de l’any 1934, i que era de Perafita.
Has estat treballant durant 43 anys, són molts anys exercint de metge.
Els primers anys van ser molt difícils. Hi va haver crisi de capçaleres. Es va apostar molt per la medicina hospitalària on es feia docència i recerca, i els metges de capçalera van quedar en segon terme. Vaig acabar la carrera l’any 1966 i aquell mateix any el meu pare va caure malalt i ja vaig haver de començar a exercir des d’un bon principi. Des de llavors fins ara que m’he jubilat m’he dedicat a això.
Com van ser aquests anys de crisi que comentes?
Vaig tenir la sort de comptar amb alguns companys que van ser uns metges extraordinaris com ara Fernando Bozal. Em vaig buscar col·laboradors i amb la seva ajuda vam fer el que vam poder, i suposo que la gent es va sentir molt agraïda, tal i com varen demostrar l’altre dia, o si més no es varen sentir ben atesos.
Hi ha hagut molts canvis dins de la medicina en aquests anys de professió.
I tant. L’any 1993 es va fer la reforma a l’assistència primària i es va inaugurar l’Àrea Bàsica de Salut, l’ABS,  de Tona. Una feina que abans fèiem quatre o cinc en vam passar a ser uns 35. Amb una reforma com aquesta la feina va canviar totalment. Al principi sempre estàvem de guàrdia i pocs caps de setmana podíem canviar les guàrdies o trobar substituts.
Les coses han canviat.
Radicalment. Nosaltres pràcticament no teníem cap mitjà per fer exploracions complementaries, i teniem un raig X a domicili. Tot això ha anat canviant radicalment amb la inauguració de l’Hospital General de Vic i l’Hospital de la Santa Creu es va convertir en un hospital de cures pal·liatives i crònics de llarga estada. La medicina ha canviat. Ha estat com un miracle.
Ara l’ABS està informatitzat, té sis equips de metges, dos pediatres, dentistes, assistència social… tot ha canviat molt. No hi ha metge de capçalera, però la qualitat és molt superior.
Trobes a faltar exercir la teva professió?
Sí que ho enyoro una mica, els malalts, la feina, els companys. Hem van demanar si volia continuar, però al final vaig pensar que era millor jubilar-me i dedicar temps també a la familia
Què tens pensat fer en un futur?
M’agradaria fer altres coses per la comunitat, ja que s’han portat tant bé amb mi. Per exemple m’agradaria seguir treballant de metge al balneari.
I per acabar, un moment a recordar.
Recordo amb molt apreci especialment una pacient de vuitanta anys, a la que anava a visitar a casa seva i sempre em recitava un vers mentre li brillaven els ulls. Era un vers que li va ensenyar la seva mestra quan tenia deu anys i que deia “Tic tac, va fent el rellotge.
El rellotge de la paret. Li roden les minuteres per l’esfera lentament. Ara senyala la una, després les dues i les tres, i en haver donat tota la volta a la una torna a ser. Petit estudiant que estàs perdent el temps, para’t i escolta que les hores malgastades ja no tornen a ésser més”. És un poema que em va quedar, i que sempre he recordat i m’ha fet reflexionar.

Posted by . on 07/16 at 10:02 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Diari d’una puta del 36 (22)

Article anterior : Fins la propera

<< Tornar