Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

‘Las Hermanas Gilda’

Josep Teixidor
«Richard»

De jovenet, amb els meus amics de Torelló ens solíem trobar amb altres colles per canviar-nos cromos, també novel·les i revistes de còmics. Aleshores qualsevol d’aquestes anava passant dels uns als altres procurant deixar-les sempre com noves per poder seguir fent el canvi.
Aquelles revistes de dibuixos còmics eren escrites i dibuixades per autèntics mags, que amb les històries dels seus personatges tant bé van poder divertir-nos, i al llarg de la nostra joventut van ser com de la família. Teníem els del TBO, amb les històries de la família Ulisses o el professor Franz de Copenhague, que quan se li encenia la bombeta era capaç d’inventar les coses només possibles a les pàgines d’aquell TBO, entre tants d’altres, aquella colla de gent que vivia al “13 rue del percebe”.
Una de les grans creacions d’aquell mestre que va ser en Manuel Vázquez, que ara molts d’altres generacions segueixen divertint-se tant com fa ara 60 anys, quan en una revista que es deia “Pulgarcito” ens hi va treure a ‘Las Hermanas Gilda’. Tenien aquest nom diuen perquè aleshores triomfava una gran dona amb aquest nom de Hilda, com era la gran actriu Rita Hayworth que ben segur que per la seva culpa de posar tan calents els homes molts ja deuen estar cremant amb ella a l’infern, amb en Llucifer dimoni amb banyes i cua. La Hilda aquesta va ser la culpable de donar feina a tants dimonis perque s’encarreguessin que els homes es toquessin fent anar la maneta amb els atacs d’escalfor que el agafava i només mirant-la com es treia un puto guant de màniga llarga…
Però les Hermanas Gilda, al contrari no es fotien cap rosco, que d’endrapar, res de res. Eren tot el contrari, unes benaventurades i mentre la Hilda del cine era una dona perduda, que no parava de fer perdre la xaveta a uns i altres, aquestes dues Gildes del còmic no es fotien per l’entrecuix cap alegria, cosa que les feia anar sempre orella dretes perseguint els homes pels que estaven disposades a perdre el cel, per estar a la glòria de cames enlaire. Però això mai els arribava i en cada nova historieta seguien buscant-se la vida per aconseguir el mateix que l’altra “Hilda” del cine. I és que aquestes “solterones” ja a punt de cremar-se’ls l’arròs, els era un no viure amb aquell seu… que se jo… jo que se… que és el que passa quan allò demana guerra i no hi ha cap soldat amb el fusell capaç de fer ni una sola descàrrega a les pobres germanes, sempre sortides d’òrbita.
Una d’elles, la Leovigilda era una dona llarga i prima sense cul ni pitrera, mentre que l’altra l’Hermenegilda, era petita i gruixudeta, mamelluda i cul grossa, les dues lletges i xerrameques que mai no van perdre la moral de trobar algun home que les portés o l’altar o directe al llit.

Posted by . on 05/15 at 12:56 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Joan Laporta a Manlleu

Article anterior : Diari d’una puta del 36 (13)

<< Tornar