Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

«Un professor de teatre és l’acompanyant d’un viatge»

Actriu, docent i tècnica d’activitats no docents de l’Institut del Teatre de Vic, la Mª Àngels Toril viu amb passió el món del teatre. Des de ben petita va descobrir una nova realitat dins les arts escèniques i, des de llavors, s’ha dedicat a explorar-lo. Actualment, Toril està dedicant totes les seves forces a transmetre aquesta passió pel teatre als seus alumnes, alhora que ajuda a donar oportunitats a projectes teatrals emergents que no tenen cabuda a les grans sales.

VIC | Sílvia Moreno.- La vigatana Mª Àngels Toril és en aquests moments Tècnica de les activitats no docents de l’Institut del Teatre de Vic. De molt joveneta, quan anava a primària, va descobrir el fascinant món del teatre i, tot i que a casa seva no ho veien gaire clar, va arriscar-se per aquest món tan atraient. Va anar a estudiar a Barcelona i va treballar durant uns quants anys en diferents obres de teatre. Fa deu anys va decidir establir-se definitivament a Vic i va deixar d’una banda la part interpretativa per endinsar-se en un projecte nou. Va ser llavors quan van néixer els cicles dels “Dijous a l’Institut del Teatre”. Ara sembla ser que podria tornar a portar a terme algun projecte dalt de l’escenari, però encara és molt embrionari.
Quan vas començar a sentir-te atreta pel món del teatre?
Em ve de petita però, bé, com a molts nens i nenes els hi passa, que comencen emprovant-se la roba de les mares, posant-se les sabates de taló, mirant-se en un mirall i imaginant que ets una altra persona, i muntant-m’he les meves pròpies pel·lícules. Després vaig tenir la sort que l’escola a on anava, dins de les diferents matèries, a castellà un trimestre es feia teatre.  I a partir d’aquí va ser realment quan se’m va despertar més la curiositat. I després quan vaig ser més gran, quan vaig acabar batxillerat, clar era el moment on havia de decidir finalment cap a on m’inclinava, i va ser en aquest moment quan vaig dir “vaig a provar això del teatre”, i vaig fer els cursos d’iniciació de l’Institut del Teatre de Vic. A partir d’aquí, ja em va enganxar fins ara.
Què et deien els de casa?
Doncs, la veritat és que no els hi va agradar massa. Qualsevol pare o mare d’entrada veuen que és una feina molt inestable, que no et dóna una seguretat, que et pot sortir molt bé o molt malament… I aquesta vida bohèmia, tampoc els hi fa massa gràcia. Ells el que volen és veure’t tranquil·la, i amb una estabilitat econòmica, i clar, d’entrada, aquest ofici no et dóna aquesta estabilitat.
I quan va ser que vas dir “això m’agrada, aquesta és la meva professió”?
No ho sé, vaig veure que descobria moltes coses. Fent teatre pots descobrir moltes coses que si no fas teatre, ja hi pots arribar, però és diferent. El teatre de cop et dóna l’empatia de posar-te a la pell d’un altre personatge, entendre com funciona aquesta persona, i perquè actua d’una determinada manera. Per tant, et fa ser més tolerant en molts més aspectes de la teva vida. També em va ajudar a coneixe’m a mi mateixa. Va ser un clic, hi ha moments a la vida que sents un clic, i jo el vaig sentir. 
Quina és la primera obra amb la qual vas pujar a l’escenari? Com et vas sentir?
Doncs, va ser la “Lisístrata” d’Aristòfanes. Quan vaig acabar sentia una eufòria que no cabia en mi. És una de les sensacions més potents que he sentit mai. Per això també enganxa, perquè quan acabes i t’ha anat bé, i estàs content, i ho has compartit amb els teus companys, és una pujada d’adrenalina impressionant.
Com s’arriba a ser professional? A poder viure del teatre?
És dur. Jo en el fons he acabat buscant una estabilitat també. Tu acabes un projecte, igual tens la gran sort que durant tot un any se t’encadena un projecte rere l’altre, però pot ser que no. Sempre has d’anar buscant, fins que no arribes a ser algú molt reconegut, que després ja et venen a buscar. I llavors hi ha molta gent que ha de dir a molts projectes que no, perquè té l’agenda molt ocupada. Llavors, hi ha gent que treballa molt i altres que s’han d’anar buscant la vida.
És molt reduït el món del teatre? Costa molt fer-se un lloc?
De vegades, jo crec, que es tracta d’estar en el lloc adequat i en el moment adequat perquè et surtin bé les coses. I després hi ha un altre factor que és no parar de treballar, que la gent et vegi. Què és un cercle tancat? Jo crec que estem en un moment en què qui surt a la tele i també en una obra de teatre, fa que aquest espectacle on participa es pugui bellugar més, que els ajuntament contracti l’espectacle en qüestió perquè hi surt algú mediàtic i per tant farà que això vagi més gent. I, per això, si que hi ha una cosa de cercle tancat, ja deixen entrar a gent, però és molt graduat i va entrant gent però no massa. I en el fons sempre acabem veient els mateixos dalt de l’escenari, amb algú nou que apareix de tant en tant. Això pel que fa a les sales més comercials, després hi ha tota una vessant de gent que està fent molta feina, que es belluga més a sales alternatives, que creuen més en els seus projectes, gent que és molt treballadora, molt bona i molt interessant. Gent que està fent projectes que realment volen fer, que volen apostar per allò que ells creuen. I aleshores, com que no entren en aquest circuit més comercial, és molt més difícil, els hi costa molt més.
Com es passa de ser actriu a implicar-te en un projecte com el de l’Institut del Teatre?
Doncs, per buscar una estabilitat econòmica. L’opció de quedar-me a viure a Vic també em limitava per moltes bandes. Busques una estabilitat econòmica, apareix aquesta possibilitat, i penses “va, l’agafo”. També perquè m’agrada el fet de poder donar la oportunitat a gent que està començant en projectes molt interessants i aquesta feina m’ho permetia. En aquest cas és la programació del Cicle del Dijous a l’Institut del Teatre. Diríem que ara he passat molt a l’altre banda, és donar oportunitat a altres projectes que en els circuits comercials no tenen cabuda.
Com és això d’ensenyar a fer teatre?
Doncs per mi també és molt apassionant. A més, els alumnes t’ensenyen moltes coses també del teatre. Sempre he dit que un professor de teatre és un acompanyant d’un camí, d’un viatge… i un curs de teatre per mi és un viatge amb moltes experiències i amb moltes vivències, i el que fas tu és acompanyar a aquests alumnes per aquest viatge.
En quin moment estàs ara?
M’he passat a l’altra banda totalment, ara estic més en el projecte de l’Institut.
Encara compagines alguna obra, de tant en tant, amb la teva feina a l’Institut?
Per ara no ho estic compaginant, gens. Perquè aquesta feina, combinada amb una altra feina que tinc, m’ocupa molt de temps i no puc. Tot i que tinc una idea que em ronda per qui des de fa un temps, de tant en tant, i que em va perseguint i suposo que al final l’acabaré duent a terme, perquè les ganes de fer-lo, les inquietuds no es perden. Però ara per ara, no estic exercint d’actriu.
Què té el teatre que atrau tant?
Atrau el posar-te a la pell d’un altre, la complicitat amb els teus companys, la màgia que es desperta, el què es respira, el procés de treball, investigar, equivocar-te, crear, construir l’espectacle… són moltes petites coses. I totes es fan estimar aquest món.

Posted by . on 09/30 at 08:58 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Setmana de la moda amb presència d’Anna Wintour

Article anterior : ‘Amb una donació de sang podem salvar la vida de tres persones’

<< Tornar