Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 17 Juliol, 2008

Entretinguda i divertida, que més podem demanar

Kung Fu Panda
De Mark Osborne i John Stevenson | EUA  | 2008  | ANIMACIÓ  |
HHHII

Ara que entrem a l’estiu i els pares deixen de tenir vacances
en horari escolar, no està de més estrenar pel·lícules com Kung Fu Panda, que ofereixen una hora i mitja d’entreteniment per tots i de descans per alguns. Kung Fu Panda comença amb una seqüència inicial visualment molt lluïda, encara que després la pel·lícula, ràpidament, es torna més convencional. No per això és dolenta. Té una cosa molt difícil de trobar en l’animació moderna, i és que es tracta d’una història familiar. No és un conte per a nens carregat d’acudits per adults, ni temes adults en papilles per infants. És un guió senzill però entretingut, que tant petits com grans poden gaudir a parts iguals. Ja es poden imaginar que Kung Fu Panda va del mateix de sempre: el perdedor que descobreix el que té a dins, el vell ferit que torna a estimar, el dolent que veu el seu cul “patejat”, “pon cera quita cera”, típic. Tot i tractar-se d’una comèdia , el kung fu, la filosofia que destil·la, la Xina que recrea, etc, estan tractats amb gran respecte, cosa que no implica que sigui de forma seriosa. No es d’estranyar que Kung Fu Panda hagi estat molt ben rebuda pel gegant vermell, tot i defensar valors (la individualitat, la negació a acceptar el destí social i familiar...) que a priori no encaixen massa amb l’esquema benpensant de per allà. Llàstima que -suposo- amb intenció de retallar metratge, la cosa sigui una mica justa. La majoria dels secundaris a penes diuen res, i poca cosa aporten a la història, tot i que alguns d’ells, com els cinc aprenents de Shifu, siguin presentats amb detall. Potser només fos una excusa per treure animals donant volteretes i coses, però no podem oblidar que, entre altres, a la versió original estan doblats per Lucy Liu, Jackie Chan i Angelina Jolie. Per dues frases miserables que tenen. El protagonista, de nou en la versió americana, té la veu de Jack Black, i en conseqüència Po ha estat adaptat a ell. En castellà aquesta responsabilitat a caigut sobre Florentino Fernández. Podria haver estat pitjor? i tant, Dani Martín encara està al mercat. Però de la mateixa forma que li passa a Carlos Latre i molts d’altres, es tracta d’imitadors, no d’actors. Jack Black té una personalitat marcada i un innegable estil que, per ser a més actor, sap traspassar al personatge, mentre que Florentino pot imitar a Chiquito. No és el mateix doblar que posar veus. Com era d’esperar d’una pel·lícula que porta la paraula “Kung Fu” fins i tot al títol, les lluites s’en porten gran part del metratge.

Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 1213608 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2761 segons
Total Entrades: 7583
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/28/2008 11:31 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 12/01/2008 07:25 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19