Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 29 Agost, 2008

La plaça de toros de Vic reflectia una cultura taurina centenària

Grans toreros van passar per la Plaça de toros Municipal i aquest fet va fer que la ciutat guanyés prestigi en el món tauríimage

VIC | Sergi Zorrilla.- Encara que avui en dia quedin poques places de toros a Catalunya, o si més no, poques places que encara funcionin, cal saber que no fa tants anys, la majoria de ciutats grans i mitjanes de Catalunya tenien una Plaça de toros pròpia. La tauromàquia ha estat present i arrelada durant molts segles a la societat catalana.
Vic no n’és una excepció. La ciutat té un passat lligat directament amb la cultura taurina, i és que fins fa poques dècades, Vic tenia una Plaça de toros que s’omplia cada dia que es feia alguna celebració popular.
Per entendre la passió pels toros que un dia va tenir la capital osonenca, no n’hi ha prou en remuntar-nos 50 anys enrere. Vic, al s.XVII ja acostumava a organitzar el que aleshores s’anomenaven “correbous”, una espècie de corridas que es celebraven en places provisionals (que es muntaven i es desmuntaven fàcilment) i que es col·locaven a diferents punts de la ciutat depenent de si era una festa de barri o del conjunt de la ciutat. Normalment, si es tractava d’una festa municipal, la plaça de toros s’instal·lava a la Plaça Major.
En aquestes festes, la gent es situava al voltant de la plaça improvisada, just darrere de les tanques, i poc a poc els joves (i no tan joves) s’anaven engrescant a intervenir en l’espectacle. Intentaven fer vacil·lar al toro o simplement, jugar amb les vedelles, conegudes popularment amb el nom de vaquilles. Aquestes eren força inofensives encara que en més d’una ocasió, els participants s’havien endut un bon ensurt per anar amb un excés de confiança. Aquest tipus d’espectacles s’organitzaven en dies assenyalats com ara la Festa Major de la ciutat.
Ben entrats al s.XIX, el gust pels correbous no havia pas disminuït, tot el contrari, cada cop més gent volia veure aquestes celebracions i per tant es va prendre una decisió: col·locar diverses places de fusta itinerants als descampats de les afores de la ciutat. Aquesta però, no va ser una bona solució perquè ràpidament, les places es varen quedar petites.
El poble demanava una construcció fixa i gran que representés la passió taurina dels vigatans. Precisament aquest va ser el tema central d’una conversa de cafè que mantenien una colla d’homes en un bar del centre de Vic pels vols de l’any 1915. Esteve Costa era un dels personatges que estava assegut al voltant d’aquesta taula. Entre copes i puros, Costa va proposar jugar una partida de cartes. Aquella però, no seria una partida qualsevol, com les que acostumaven a fer en aquell mateix bar. Aquella partida de cartes decidiria qui pagaria la construcció d’una Plaça de toros fixa a la ciutat de Vic. Gràcies a aquesta aposta, Vic va inaugurar l’any 1917, una Plaça de Toros fixa.
El dia de la seva obertura la ciutat es va vestir de gala per veure a dos dels toreros més grans de l’època, estem parlant de Manolete II i Machito de Córdoba. Aquesta corrida va ser presenciada pel que aleshores era l’alcalde de Vic, Domènec Camps i Josep Bofill, el seu assessor taurí que no es va moure del seu costat en tota la corrida.
Durant els dos mesos següents es van arribar a celebrar sis actuacions més. Això era la materialització de la prosperitat taurina a la ciutat.
El que havia començat com una afició d’un nombre reduït de persones que jugaven amb unes vedelles, amb el pas dels segles, va esdevindre un esclat cultural amb tot el seu esplendor que va arribar al seu punt àlgid amb la construcció de la Plaça de Toros que es va situar a la zona de l’actual estació d’autobusos.
El fet que la Plaça de Toros fos lloc de pas de grans toreros, va contribuir a donar un cert prestigi a la ciutat. Des d’aquell moment, Vic es va començar a conèixer com una de les ciutats catalanes amb més tradició taurina.

EL FUNCIONAMENT DE LES CORRIDAS
Durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, les corrides de toros eren presidides pel cap de policia de la ciutat, en Joan Masramon i Isern. Aquest ocupava una de les butaques més ben situades de la Plaça i des d’allà coordinava la corrida. Era ell qui indicava quan havia de començar l’espectacle, si s’havia de canviar el toro perquè aquell no servia, quan s’havia de començar a clavar les banderilles i quan l’espasa. Fins i tot indicava si s’havia de donar una orella o dues al torero. Tot això ho feia amb una llenguatge de mocadors. Per exemple, si creia necessari canviar el toro, aixecava un mocador verd. Si volia donar una sola orella al torero, aixecava un mocador blanc. Si creia que el torero havia fet una gran actuació i se li havien de donar dos orelles, aixecava dos mocadors blancs.
Tota aquesta simbologia a través de mocadors era una forma d’interacció entre el policia i el públic que sovint protestava si no estava d’acord amb les decisions.
Darrera de totes les corridas hi havia actuacions musicals de diferents orquestres de la comarca.

Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 1213711 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3080 segons
Total Entrades: 7583
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/28/2008 11:31 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 15
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 12/01/2008 08:27 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19