Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 16 Maig, 2008

Quan l’amor no té preu

Algo pasa en
Las Vegas
De Tom Vaughan amb Cameron Díaz i Ashton Kutcher | EUA  | 2008  | COMÈDIA ROMÀNTICA  |
HHIII

No és pas la primera vegada que vaig al cine pensant què
punyetes faig jo mirant una pel·lícula com aquesta i, a l’hora de la veritat, sortir pensant, doncs tampoc ha estat tant malament. Això és el que m’ha passat amb Algo pasa en Las Vegas, que d’entrada semblava un “trunyu” i els primers vint minuts van confirmar dolorosament els meus pronòstics. La part que passa a la ciutat dels casinos, amb el nesessari emborratxament dels protagonistes per què s’acabin casant i se’n penedeixin, és massa esbojarrada i plena de tòpics com per ser presa seriosament pel públic adult. Per començar, la Díaz repeteix per enèssima vegada el paper de boja semidespullada. Però Algo pasa en Las Vegas té una virtut que, sincerament, s’ha de reconèixer: la seva estructura és correcta i apurada, tant que fins i tot aconsegueixen enganyar-me en el moment en què la parella s’enfada, i això té mèrit. Perquè, no ens equivoquem, aquesta pel·lícula explica la història d’una parella que es casa, s’odia, s’enamora, s’enfada i tal i tal i tal. Hem vist moltes vegades aquest tipus de pel·lícules. Però potser haig d’admetre que el tàndem Díaz-Kutcher té força química (encara que ella sembli la seva mare, el que fan sis anys), i que alguns gags estinguin força aconseguits. Però curiosament el més eficaç de la pel·lícula, tal com sol passar en molts casos, són aquells que menys apareixen. El jutge encarregat del plet matrimonial, encarnat per Dennis Miller, i un amic fugaç del marit de nom Zach Galifianakis. A part dels alts i baixos, la pel·lícula ofereix un bon entreteniment que no perdurarà a la memòria de ningú. El que més molesta actualment de la construcció dels guions és el recurs del trauma per dotar amb fons psicològic els personatges. En aquesta la guionista s’ha volgut recolzar en el complex d’inferioritat, però tampoc insisteix massa en explicar aquestes circumstàncies. Ara, això sí, el film quasi s’embarca en un terreny més que delicat amb el tema de la dona treballadora. Doncs des d’aquí ho dic alt i clar: les dones professionals amb èxit no són unes histèriques; i els caradures que no claven ni cop no tenen un encant irresistible.
De tota manera, la gràcia dels actors aconsegueix remuntar tan pobra premissa, entre que hi ha alguns riures i que Kutcher és el nen bonic de la càmera, és possible que gran part del públic desitgi la reconciliació de l’un amb l’altre al més aviat possible.

Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 1224365 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3159 segons
Total Entrades: 7583
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/28/2008 11:31 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 10
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 12/04/2008 02:27 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19