guiaosona

Multitudinari comiat al bisbe Guix

2009-07-02T09:14:00+01:00

VIC.- La Catedral de Sant Pere es va omplir, dimecres el matí, de feligresos que volien donar l’últim adéu al bisbe emèrit del Bisbat, Josep Maria Guix. La celebració la va presidir el bisbe Casanova, acompanyat de tots els bisbes catalans. La representació institucional l’encapçalaven l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira i l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Vila d’Abadal.

SOMNI PATRIMONIAL DE FESTA MAJOR

2009-07-02T09:12:00+01:00

VIC.- La plaça de la Catedral i la basílica de Sant Pere són punts emblemàtics, carregats d’història on la festa i el vigatanisme hi són presents de manera rellevant i solemne el dia de Sant Miquel. En aquesta ocasió, fem la nostra aposta monumental i decorativa, d’aquest espai tan emblemàtic, com un pas més a la proposta de l’any anterior. Vam presentar en el seu moment aquesta façana neoclàssica amb les sis estàtues dels copatrons restituïdes al seu lloc original.Enguany hi afegim un element lluminós ran de terra. La col.locació de dos canelobres clàssics, serien un complement adient i bell a una façana que s’ha titllat injustament de freda. Potser amb la lluminositat d’aquests fanals, la façana que construí el darrer dels germans Morató, acabaria per enamorar.

Caixa Manlleu, un actiu

2009-07-02T09:11:00+01:00

Caixa Manlleu ha estat portada de La Vanguardia i notícia a la majoria de mitjans de comunicació del país i de l’Estat. La possible fusió amb Caixa Sabadell i Caixa Terrassa, amb visita dimarts dels principals directius de les tres entitats a la seu del Banc d’Espanya han donat ales a tota mena d’especulacions. Tot i que s’hagi obert la caixa de trons, és evident que aquest procés que s’acaba de destapar tot just a començat a caminar i que dins la seva proverbial capacitat de comunicació han desmentit una i altra vegada que la fusió existeixi. És evident. Només acaba de començar el que serà un camí llarg, però sense retorn. La dimensió de Caixa Manlleu, la més petita de les catalanes, sembla que ha estat un fet determinant per iniciar un camí que seguiran, segur, la majoria de les altres. Ser els primers té riscos, però també aquesta gosadia pot servir per garantir temes cabdals com el manteniment de l’Obra Social i de la majoria d’oficines i llocs de treball. Caixa Manlleu ha de seguir sent patrimoni d’Osona.

La possible fusió de Caixa Manlleu dispara les especulacions

2009-07-02T09:11:00+01:00

MANLLEU/MADRID | P.P.- Caixa Manlleu es podria fusionar amb Caixa Terrassa i Caixa Sabadell, i d’aquesta unió en podria acabar resultant la tercera caixa catalana. El nom que s’apunta, després de descartar el de Caixa Central, és el d’Unió de Caixes Catalanes, tot i que també s’especula que les entitats podrien mantenir el nom en el territori i utilitzar UCC fora d’ell. El projecte també podria incloure altres entitats, com són Caixa Manresa i Caixa Penedés, que inicialment s’han desmarcat en aquestes primeres negociacions. De fet, segons apunta El País, la possible incorporació de Caixa Manresa, una de les de menor morositat de l’Estat, i Caixa Penedés, es veuria amb bons ulls des del sector i des de l’administració catalana, ja que les tres caixes que sí han reconegut contactes no tenen suficient massa crítica. Manresa fa valer la seva condició de caixa més sanejada i la seva gestió enfront de la grandària dels seus rivals, a més de diferències culturals, per a mantenir-se ara com ara al marge, encara que les seves resistències són encaixades des d’alguns sectors com merament tàctiques, per a guanyar pes en la resultant.
Sigui com sigui, aquesta possibilitat, que va destapar divendres passat La Vanguardia, es nega des de totes les parts, com a mínim utilitzant el terme fusió.
Caixa Manlleu ha enviat un comunicat en el qual apuntava que la reunió de dimarts a Madrid amb els responsables del Banc d’Espanya, a la qual van assistir els directors generals de Caixa Manlleu, Caixa Terrassa i Caixa Sabadell, es va produir ‘una reunió de treball, en la qual s’han intercanviat impressions i s’han exposat i valorat diferents projectes i línies d’actuació possibles entre aquestes entitats per tal de millorar l’eficiència’. La nota afegia que ‘dins d’aquest procés, actualment no hi ha cap projecte concretat, i les entitats seguiran en la via de converses i estudis, amb la finalitat de seguir aprofundint en les possibilitats de col·laboració i avaluar les actuacions més adequades que es podrien dur a terme en comú’.

SOBRARIEN 150 OFICINES
La unió de les tres caixes sumarà una xarxa de 762 oficines. El projecte comportarà duplicitats en algunes localitats on les tres entitats tenen oficines pròximes. S’estima un excedent de 150 oficines i de prop de 400 treballadors. La retallada de la xarxa i de la plantilla s’intentaria resoldre per mitjà de prejubilaciones de treballadors a partir dels 60 anys, segons detalla La Vanguardia.
Igualment, la unió també permetria a la caixa resultant disposar dels 300 milions d’euros del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB).

El bisbe Guix rebrà la Medalla d’Or de Vic

2009-07-02T09:10:00+01:00

El bisbe emèrit de Vic, Josep Maria Guix, va morir diumenge i al llarg de la setmana hi ha hagut multitud de mostres de condol que han finalitzat amb l’enterrament a la Catedral de Vic, acompanyat d’un munt de ciutadans que li han volgut retre homenatge. Era un home especialment sensible a les necessitats de tothom, sobretot dels més pobres i va ser capaç de renunciar a tots els seus privilegis, ja que un cop finalitzada la seva etapa de 20 anys al front del Bisbat de Vic es va retirar a la seu de les germanetes dels pobres a Vic. Guix va tenir un especial afany perquè a totes les parròquies hi hagués un grup de voluntaris de Càritas. Però el bisbe Guix va tenir també una dimensió de país que el va portar a enfrontar-se a la cúria estatal per reclamar una identitat pròpia i independent per a l’església catalana. El Doctor Guix era un home que va estimar i servir el país i la seva gent des de la seva condició de bisbe de Vic.
És cert que no era de tracte distant, però el seu llegat perdurarà i una de les seves grans decisions anirà sempre més lligada a la ciutat de Vic, dotant-la del nou Museu Episcopal i assegurant, amb la modificació dels seus estatuts, que la ciutat en formi part indissoluble. En el ple municipal que se celebrarà el proper dilluns, s’aprovarà l’inici de l’expedient per atorgar a títol pòstum la Medalla d’Or de la ciutat al bisbe Josep Maria Guix. És un deute.
Amb la mort del Doctor Guix, el bisbat de Vic ha perdut un home bo.

Letònia, l’agost no podrà pagar pensions

2009-07-02T09:09:00+01:00

Segons informa La Vanguardia del dia 20, el govern letó, assegura que per l’agost, no podrà pagar ni les pensions ni els salaris.
Això es exactament el que desgraciadament ens succeiria, als catalans, si el dia de demà Catalunya arribés a ser independent -que Deu no ho vulgui- com van voler ser els de Letònia i més si continuéssim tenint governants similars al sr. Carod-Rovira i Cia amb les seves absurdes megalomanies… que no hi ha calés per a res, però si que n’hi ha, si són per obrir les seves fantasmagòriques ambaixades, que com li vaig demostrar documentalment a ell mateix -però que no va ni contestar-me- que les mateixes no serveixen per a res.
Que en té de raó en Francesc de Carreras en el seu article ‘¡Que no lo gestionen!‘ d’aquest mateix dia quan l’acaba dient: ‘Se intuye una campaña para que la Generalitat gestione el Aeropuerto. Por favor, nooo’.

La detecció precoç és vital

2009-07-02T09:09:00+01:00

A mitjans d’abril vaig detectar-me un bulto al pit que em feia mal, per la qual cosa vaig anar al metge per fer una mamografia. La data que em van designar va ser el 22 de juliol, com que sóc de la mútua Assistència Sanitària vaig poder demanar que m’avencessin la data i me la van programar per principis de maig.
Al cap just d’una setmana em van trucar perquè anés a fer-me una ecografia i una biòpsia amb punció. De resultes d’això el dia 15 de juny he estat operada de càncer de pit a la Clínica de Vic. Vull recordar que la primera mamografia estava programada per la Seguretat Social el dia 22 de juliol a l’hospital General de Vic.
La detecció precoç, extirpació i tractament de qualsevol càncer és primordial que es realitzi de forma urgent i ràpida, tant per al futur pronòstic i guariment de la malaltia com per al neguit psicològic i anímic del pacient. (Això certificat per tots els professionals e investigadors d’aquesta malaltia).
Per tot això i encara convalescent vull donar les gràcies a la Dra. Carme Àlvarez de Centelles per estar sempre al meu costat en aquest moment i altres que l’he necessitat, a la Sra. Sílvia Batlle i a la Sra. Paquita Vivet d’Assistència Sanitària de Vic i a la Dra. Sara Martínez per entendre la urgència de fer-me una mamografia abans del 22 de juliol.
I vull fer una menció especial al Dr. Garcia Barrionuevo i l’equip de l’Hospital General de Vic de Radiologia per la seva gran professionalitat, comprensió i sobretot per com va saber en tot moment entendre i respondre a tots el meus dubtes i pors, fent-me sentir molt acompanyada i recolzada.
I com no, agrair profundament al cirurgià Dr. Enric de Caralt, gran professional que ha cuidat la part tècnica i el tractament del dolor per fer molt més lleuger aquest tràngol. I com a gran persona que és, m’ha fet sentir que realment importava el meu estat emocional a l’igual que el meu estat físic.
També dono les gràcies a totes les infermeres de la segona planta de la Clínica de Vic per ser especials en la forma de cuidar des de tots els àmbits al malalt.
I sobretot en Pep el meu marit, a la meva família i als meus amics i amigues que són molts els que m’han ajudat i m’ajuden en aquests moments.
Un petó i una abraçada immensa a tots.
Us estimo.

Històries de mossos, capítol 2009…

2009-07-02T09:08:00+01:00

La setmana passada es va graduar una nova promoció de Mossos a l’escola que tenen a Mollet del Vallès. 945 alumnes van superar les proves i ja són policies catalans, primer però hauran de passar un any de pràctiques abans no s’incorporin a definitivament al cos dels mossos d’esquadra, avui ja compta amb més de 15 mil agents. Són la primera promoció post-desplegament. Què vol dir això? Essencialment que s’ha cobert tot el territori català amb presses i que hi ha força ‘infiltrat’. El president Montilla, el 26 de juny, dia de la graduació, els va advertir de les crítiques que comporta l’exercici de la seva professió i del fràgil equilibri entre drets i deures que comporta l’escrutini crític constant de la ciutadania i dels mitjans de comunicació. Doncs, sí. El Presi té raó i aquí teniu un parell d’històries de mossos, sense noms i cognoms, reals i verídiques.
Un osonenc, treballador d’una entitat bancària, es traslladava al seu lloc de treball quan -sorpresa- es va haver d’aturar per les obres de la C-17. Al cap d’una estona truca des del mòbil a la feina i els adverteix del retard. Just quan acaba de penjar obren el pas de la carretera i ell arranca i llença el telèfon al seient del costat. Just en aquest instant, el cotxe del darrera li comença a fer senyals amb els llums, però no en fa cas… Mal fet. Tot d’una veu que el tal vehicle posa en marxa un llum blau al damunt del tauler. Segueixen fent senyals, es posen al seu costat i l’obliguen a parar-se. Els ocupants del tal vehicle eren mossos que, complint amb el seu deure, van empaperar el tal ciutadà amb 150 euros i 3 punts de sanció. Ja ha fet recurs, però ningú contesta i aquesta setmana, com a premi, es queda sense els dos punts que l’Estat ha atorgat als bons conductors.
Un ciclista feia ‘tortes’ per la carretera. Els mossos l’aturen. L’escena us la podeu imaginar, però al tal individu el van fer bufar i… és clar, va donar positiu. Diligents ells, envien el ‘parte’ al jutjat i allà es pregunten si els policies s’han llegit el codi de circulació en l’apartat que parla de conductors… referenciats a vehicles a motor.
El president Montilla els va animar, però, deixant clar que tot plegat no els ha de fer dubtar de quina és la valoració general de la societat catalana. No ho dubteu. La immensa majoria no són així. Veritat.

Vicente Ferrer, un entre altres

2009-07-02T09:08:00+01:00

A mort Vicenç Ferrer, un home que l’esperit evangèlic el va portar al costat dels més pobres. Un més entre altres, que també fan el món possible Un món possible perquè ens porta a la reflexió que cal lluitar per causes veritables amb valors, no efímers si necessaris, com: la justícia, la solidaritat… Perquè l’existència d’aquests possibilita i sustenta l’esperit de servei de moltes persones que encara es mantenen en aquests ideals, malgrat les dificultats que ens ofereix el nostre segle acabat d’estrenar
Vicenç Ferrer és noticia per com ha portat el treball a favor dels mes desfavorits a la Índia. Doncs si parem atenció, aquest home i la seva labor estan en la línia dels que lluitaren, i lluiten per la justícia, com la que fou Teresa de Calcuta, o l’encara i per molts anys, Pere Casaldàliga i també podrem trobar altres, són els nostres prohoms de la justícia social, del nostre món contemporani. Ells són la pauta que necessita la humanitat, el respir. La seva acció social genera un punt diferent, entre el món material; que ens ha sumés a una societat de consum, sense precedents i ara en paguem les conseqüències amb una crisi econòmica, i el món espiritual, del que prové Ferrer que es fonamenta en la solidaritat. El comportament humà necessita de veritables models a seguir, per a tornar recuperar els ideals de la seva existència, per una vertadera causa :donar sentit a la vida.
Un fet contradictori a la mort de Ferrer, malgrat els titulars dels diaris, la notícia per TV, només va estar seguida per un 10%. La qualitat de la nostre societat està de baixa. Quan aquesta si s’ha de refiar, no serà precisament dels bancs, sinó de l’esperit altruista que impregna de generositat de les ONG casolanes de Caritas, Arrels.... A l’estil Fundació Vicente Ferrer per a la Índia.
El legat de Ferrer i tan d’altres, sinó fan prou forat a la nostre societat és perquè interessen més els diners que educar en la sensibilitat solidària les persones; en els mitjans de TV. I aquesta realitat avui per avui és la que ha malmès la societat. Seria equivocat dir una altre cosa.

Preparem-nos per a l’hivern

2009-07-02T09:07:00+01:00

Una situació de tempesta.
A vegades passa que sembla que el món s’acabi, tal i com deia aquell programa de la ràdio, que crec que ja no el fan, el món s’acaba però s’acaba bé. I aquí podríem posar una llista de coses i de situacions.
Quantes vegades ens ha passat un fet a casa, amb la família, amb la salut, amb la feina i sembla que allò era el final, que no ens en sortiríem, que seria impossible de tornar a mirar endavant i, malgrat tot, malgrat els daltabaixos, la vida ha continuat, no podia ser d’una altra manera.
La clau està en la fe, en posar la nostra fe en Jesucrist.
Comença l’estiu però ens preparem per a l’hivern
El mateix passa amb l’Església. Quantes vegades l’ataca el món en què vivim, els mitjans de comunicació, els grups de pressió, els que els interessa desprestigiar els que diuen la seva opinió i aporten el que creuen que és la veritat al món?
Quan els bisbes parlen, desseguida hi ha les crítiques que sobrevenen, i com que criticar l’Església és gratis, aleshores, ningú s’estalvia d’atiar els gossos contra els que anuncien la Paraula de Déu, contra els qui aporten la veritat de l’home al món.
Alguns ja parlen que, en l’època en què vivim, en què no es valora gens la defensa de la vida prenatal, en què d’aquí a quatre dies parlarem amb normalitat de posar fi a la vida que no interessi, que no sigui bona segons els ulls de la societat de consum, que caldrà ja tenir molt clar quins han de ser els nostres valors per tal de viure’ls amb fe i amb esperança, perquè certament que, qui els vulgui viure, es trobarà amb un atac frontal de part dels poders fàctics que governen el món.
La situació cultural d’avui en dia ens fa pensar, sens vacil·lació, ens els darrers temps de l’Imperi Romà, quan hi havia tanta disbauxa moral que el mateix Imperi trontollava: no es valorava el matrimoni, ni tampoc la família, no hi havia fidelitat, s’exposaven els infants o, pitjor encara, se’ls privava de la vida de bell inici.
Aquest Imperi es va anar fragmentant i trencant fins que no hi va haver més remei que apel·lar a la mateixa religió que s’havia estat perseguint durant cent cinquanta anys perquè constituís l’esquelet cohesionador del mateix imperi que abans havia perseguit cruentament, i d’una forma terrible, l’Església.
No és veritat que aquesta situació ens recorda molt els temps d’avui?
Les estadístiques parlen de l’avortament a raig, de l’ús de la píndola de l’endemà, de la baixa nupcialitat i, encara, d’un percentatge molt alt –el 80%- de trencaments familiars. Les parelles tenen pocs fills i encara un 35% fora del matrimoni. Tenir un fill és un dret, dos és excepcional i tres, una temeritat.
Aquesta és la mentalitat amb què corre el nostre jovent d’avui en dia i, a més, no els en podem culpar. Són una minoria els que han estat educats i formats per a tenir una altra sensibilitat davant d’aquest torrent que se’ls tira al damunt.
També és normal que els pares i els avis patiu pel vostre jovent en aquestes circumstàncies. Vosaltres no ho voldríeu però ells es troben enmig d’una cultura que no valora la vida sinó l’abocament al plaer, a l’hedonisme, al consumisme i materialisme. Tantes vegades també nosaltres, els adults, ens deixem endur per la riuada que significa un comportament d’aquest tipus.
Mentrestant, Jesús dorm.
Quantes vegades no hem exclamat: és que Déu m’ha abandonat, és que ja no pensa en mi! I no veig com sóc jo mateix el qui fa temps que he deixat Déu o l’han deixat els de casa meva, aleshores tot pot passar.
Déu intervé en el moment que Ell considera oportú, quan Ell creu convenient i la nostra actitud ha de ser la de permetre el seu descans, de no preocupar-lo massa amb els nostres petits problemes.
Déu, el nostre Pare del Cel, que ens estima a tots sense excepció, des del més petit que encara no ha nascut fins al més gran i ens demana que actuem nosaltres en conseqüència.
No patiu! Tingueu fe! Ens diu Jesús, perquè Ell està amb nosaltres a la barca, a la barca de la vida.
És Jesús el nostre Pa, el nostre aliment. Amb Ell res no hem de témer perquè la nostra vida, ara i sempre, està a les seves mans, en aquest món i en el món que ha de venir, on Ell ha promès la Vida Eterna a tots els qui creguin en Ell, i això és el que realment ens ha de preocupar.
El mèrit estarà, doncs, que quan arribi el temporal, ens agafem ben fort al timó, amb les armes de la fe i de l’esperança, perquè Jesús està amb nosaltres.