Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 17 Maig, 2007

Joan Ferran: «Érem quatre amics de Sant Hipòlit»

VIC | M.P.- Joan Ferran (Vic, 1968) va començar al món de l’hoquei amb set anys, jugant amb el seu veí Xevi Sala, fill del president del Voltregà Pep Sala, «un referent com a president, gràcies a ell vaig començar a jugar a hoquei». Tot i ser de Vic, per aquesta relació amb Xevi Sala, es van apuntar al Voltregà, on al poc temps ja començà a jugar partits. Primer com a prebenjamí i anar pujant fins els juvenils.
En categories inferiors ja aconseguiria els seus primers èxits: «Victòries en campionats provincials, no campions específics perquè en aquell temps les competicions no estaven tan definides i organitzades com ara».

Amb setze anys (1984) va debutar amb la selecció espanyola en un campionat europeu disputat a Itàlia. Era l’únic osonenc d’una selecció íntegrament composta per jugadors catalans, que va aconseguir el subcampionat d’Europa, ja que a la final van perdre contra els amfitrions. Tot i no aconseguir el títol, Ferran guarda un molt bon record d’aquella experiència: «Per a un noi tan jove aquest tipus d’experiència suposa un impacte per tot el que comporta». També en aquella època començava a jugar els seus primers partits amb el primer equip del Voltregà, que el 1984 jugà la final de la copa CERS, perdent contra l’Sporting.
A l’assolir l’edat de sènior arriba l’època «en què els joves vam agafar la responsabilitat de l’equip». L’entrenador del Voltregà era Catxo Ordeig, qui Ferran considera com «el meu pare esportiu. Gràcies a ell, a més, vaig entrar al pla ADO i vaig ser preolímpic». Això fou quatre anys abans dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92, quan es va crear el pla ADO. «En Carles Trullols feia la selecció de jugadors, primer érem 21, després la selecció es reduïa a tretze i finalment quedaven els jugadors que anirien als Jocs, jo no hi vaig arribar, em vaig quedar com a reserva». Això, evidentment, va deixar un regust amarg a Ferran que, tot i no estar seleccionat, va acompanyar l’equip als jocs.
Els inicis de la dècada dels 90 prometien per al CP Voltregà, un equip jove que va donar «una nova empenta al club després d’uns anys fluixos». Un equip format per gent de la mateixa generació, sortits de la pedrera que, «sense ser superestrelles vam donar un rendiment per sobre del que s’esperava, gràcies al treball i l’esforç que hi vam posar».
L’any 1991 en Joan Ferran conquistava amb el Voltregà la Copa Catalana, vencent en una emocionant final resolta als penals el Noia, «on jugaven els germans Torner o l’Hom, excompanys nostres». Aquell 1991 també aconseguien una altra fita: arribar a la final de la Copa del Rei. I no fou la primera, els dos anys següents també arribarien a la final de copa, però no aconseguirien el títol en cap de les tres ocasions. «Vam jugar dues finals contra l’Igualada i l’altra contra el Liceo. Jugàvem contra equips de primer nivell, on hi havia els millors jugadors d’Espanya i, per tant, del món, mentre que nosaltres érem quatre amics de Sant Hipòlit».
Quatre amics de Sant Hipòlit que en aquella època jugarien dues finals més, el 1992 i el 1994, de la Recopa d’Europa, títols que també se’ls van escapar.
Pel que fa a la Lliga, l’equip es movia en posicions còmodes de la taula, «al principi vam patir una mica, però sempre ho salvàvem». Amb la perspectiva del temps encara recorda especialment «els partits de màxima rivalitat amb el CP Vic. Eren equilibrats i molt competits, i nosaltres teníem la sort de tenir la penya Sac i Ganxo, que era com si tinguéssim un jugador més». Precisament de la penya Sac i Ganxo destaca que «eren jovent del poble que estaven sempre al nostre costat i es menjaven l’afició de l’equip rival. L’ambient que creaven sempre era molt bo».
Joan Ferran, juntament amb Xevi Sala, va provar l’aventura al final de la seva carrera en un altre equip: «Cada any teníem ofertes però sempre ens quedàvem a Sant Hipòlit, però al final, per desavinences amb la directiva, vam anar a Sant Sadurní per jugar amb el Noia. Però era una altra cosa. Nosaltres havíem sortit de l’escola del Voltregà i estimàvem els colors blanc-i-blaus. Va ser una altra cosa».

(0) Trackbacks • Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 236641 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3610 segons
Total Entrades: 7276
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 09/26/2008 12:01 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 8
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 10/12/2008 12:42 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19