Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 27 Gener, 2006

Josefina, una nena diferent

Mercedes Cruces Hi ha pocs analfabets que només saben posar els seus noms. Normalment se’ls fa signar imprimint la seva empremta dactilar quan no saben escriure.
La suposada escriptura de la nena era fosca, oculta, trista, irritable. Em va començar a entusiasmar el cas començant immediatament la seva investigació. La víctima estava des de feia anys en procés de beatificació.

Josefina Vilaseca Alsina era filla d’uns humils camperols. Havia nascut el dia 9 de març de 1940 a Horta d’Avinyó, un llogaret de tot just 280 ànimes repartides en dos barris o grups de cases i en diverses masies dels contorns. Era la cinquena de set germans, germans molt semblants entre si i pèl-rojos, vivien al carrer de Dalt o barri que es componia d’un petit grup de cases de camp, que distaven uns 100 metres de l’Església parroquial del terme. Ara l’Eix Transversal travessa part de la finca i passa just davant del llogaret, l’església queda a peu d’aquesta carretera, encara que és oblidada i ignorada pels caminants. Conserva part del seu passat romànic (s. XI) essent ampliada i reformada als segles XVII i XIX. El passeig pels seus contorns és agradable, amb bones vistes al camp del Bages, on es pot trobar una gran varietat de flora. En l’època a la qual ens remuntem els seus habitants es dedicaven a les tasques agrícoles, uns altres, sobretot les dones, baixaven a peu fins a Avinyó, que dista uns quatre quilòmetres d’Horta, per a treballar en una fàbrica tèxtil, com feien la mare i germanes grans de Josefina.
Vaig llegir repetidament la biografia de Josefina, subratllant tots els punts foscos i contradictoris que freqüentment vaig poder trobar en les línies d’aquest llibre. Posant mans a la investigació vaig decidir anar al lloc dels fets i recórrer a la recerca de les persones que s’esmentaven en la biografia. Havien transcorregut 46 anys (aquest any 2006 es compleixen 54 anys) des dels fets esdevinguts però no importava, són els casos que més m’atreuen, doncs pots investigar-los de forma més relaxada i imparcial. El cas estava prescrit, però per a mi era totalment nou i s’obria davant els meus ulls com si hagués esdevingut ahir mateix.
Curiosament tres dels testimonis més importants, encara que ja molt ancians, (estaven llavors encara vius), tenien el mateix nom de pila, Ramón. Dels tres, solament un encara sobreviu.
Sempre que analitzo una escriptura procuro sentir-me i ficar-me dintre d’ella, és com… no sé molt bé com explicar-ho, si en aquest moment em convertís en el personatge central de la història, doncs bé, em vaig ficar en la pell de Josefina… vaig ser Josefina per poder saber la veritable causa de la seva mort, i comprendre el perquè de tot aquest muntatge que l’Església havia fet al voltant de la seva persona reclamant la seva santedat.
Quan vaig arribar per primer vegada a Horta d’Avinyó, no sé perquè, va venir a la meva memòria la cançó de la meva infantesa, llavors vaig saber que havia trobat el lloc, la llacuna psicològica que li corresponia a la meva cançó. Era la cançó del camp, aquest camp que no em va veure néixer, un camí, un sender verd que arribava des de la seva casa a l’Església. La meva cançó havia trobat el lloc que li corresponia:
«Por el camino verde, camino verde que va a la ermita
Desde que tu te fuiste Mueren de pena las margaritas,
La fuente se ha secado, las azuzenas están marchitas.
Por el camino verde, camino verde que va a la ermita»

II
Les cançons sempre ens deixen alguna petjada o el record d’una mica passat, encara que sovint ignorem on i com les vam aprendre, les meves les vaig aprendre de nena a l’internat, més tard de gran vaig saber el significat de moltes d’elles o la seva història:
«Quisiera ser tan alta como la Luna
para ver los soldados de Cataluña.
De Cataluña vengo de servir al rey
¡Ay, ay, ay...!»

Aquesta cançó ja es cantava en temps d’Isabel II en honor als valents soldats catalans voluntaris, que havien estat enviats pel general Prim a la guerra d’Àfrica. Van ser molts els voluntaris catalans sobretot de Reus i Vic, a una guerra que va durar sis mesos, una guerra ràpida que intentava fer oblidar al castigat poble espanyol una altra guerra, la guerra que sostenien Isabel II i el pretendent al tron Carles, corria l’any 1859.
Les meves amiguetes i jo les cantàvem saltant a la corda. Teníem una altra que entonàvem jugant a la rotllana:
«En el barranco del Lobo hay una fuente que mana
sangre de los españoles que murieron por la Patria
¡Pobrecitas madres, cuanto llorarán!»
Cançó aquesta referida a un barranc existent al nord d’Àfrica, i que es cantava durant la duríssima campanya contra el Marroc (1920), on van morir molts soldats espanyols. Les nenes d’Espanya, les nenes de Catalunya les cantàvem i sense saber-ho manteníem vives les històries passades, històries de guerra i dolor que es transmetien de boca en boca durant generacions a través dels jocs infantils.
Cançons com aquestes que jo entonava a principis dels anys seixanta, les cantaria també Josefina en els seus jocs, doncs a les escoles del Règim, mestres, monges, sacerdots, etc., donaven les seves classes en castellà, fora en l’entorn familiar, les cançons eren de la terra, en la llengua materna.
Josefina Vilaseca Alsina era una nena normal però diferent, la seva edat mental no es corresponia amb la seva edat cronològica, (són varis els testimonis que declaren que Josefina tenia un baix coeficient intel·lectual) en l’escola no destacava en notes, ni de bon tros a ser líder de grup, sinó que passa desapercebuda per les nenes de la seva edat o majors que ella, pel que acostuma a jugar amb nenes més petites que ella, afins amb el seu caràcter infantil i immadur. És de baixa alçada, pèl-roja, diuen que no era «ni maca, ni lletja», (encara que jo personalment, després de tants anys veient les seves fotografies i estudiant-la he arribat a trobar-la atractiva), no molt desenvolupada per a la seva edat, grassoneta, (el menjar és la seva perdició, especialment els dolços), poques vegades es presenta l’oportunitat de menjar-los, però quan aquesta arriba, no dubta en aprofitar-la bé, encara que per a això hagi d’agafar-los d’amagat o robar-los. Està molt unida a la seva àvia, que és la persona que porta la casa, ja que la seva mare treballa, però li costa parlar de les seves coses íntimes perquè és introvertida, reservada i callada. Li envolta un halo de tristesa. Poques vegades riu, no plora. Una tristesa que s’ha de les experiències brutals que està vivint i que fan que la seva fràgil i immadura personalitat es ressenteixi. Duu una vida humil al costat dels seus pares, germans i àvia, gents senzilles i honestos treballadors preocupats per la precària economia familiar.

JOSEFINA VILASECA, NOTES MANUSCRITES
“A vegades el subconscient, els pensaments, ens traeixen, i projectem per escrit una mica de la veritat entre les falsedats que s’escriuen.
Com a mostra que Josefina mai va escriure espontàniament les notes manuscrites inserides en diferents biografies, podem observar i llegir en aquests tres documents (que és el mateix), publicat en una revista infantil catòlica, Amiguito, on l’autor (sacerdot) explica que l’autògraf que li va demanar a la nena no era capaç de redactar-lo ella, i ell es va encarregar d’enviar-li el paper i el redactat perquè ella el copiés, lamentant-se després de no haver-li dit que ho escrigués ella mateixa. Afegeix que Josefina només parlava si li preguntaven i encara molt parcament. Per què una nena de 12 anys no podia o no sabia escriure una simple dedicatòria? És que mai va escriure per voluntat pròpia? Els trets gràfics de l’escriptura de Josefina d’aquest text, ens indiquen una ràbia intensa que traspassa el paper. És un crit desesperat, està demanant auxili. El seu estat anímic és d’irritabilitat, tristesa i un descontentament molt acusats. La fotografia inserida en la part corresponent al text de la història és l’escrit signat per José Garriga a la presó de Manresa. Aquesta nota va ser escrita per Mn. P. Tomás L. Licitades. Aquest narra que José Garriga: «no sabia ni llegir ni escriure» i que l’hi va dictar ell mateix, signant el noi l’escrit. El P. Licitades va escriure una biografia: «La Maria Goretti Espanyola» i es va entrevistar almenys dues vegades amb José a la presó, arribant a descobrir que en els fets esdevinguts hi havia moltes contradiccions, pel que va ser apartat i li van prohibir seguir investigant sobre el cas, com també li van impedir tornar a entrevistar José Garriga. Tot això ho podrem comprovar amb documentació més endavant. L’escrit en si no aclareix quin tipus d’acció va cometre Garriga contra Josefina.

Publicat per Redacció el dia 27/01 a les 12:58
a la secció Osona Comarca • a la secció Insòlit • (0) Comentaris • Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 214838 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 1.5025 segons
Total Entrades: 7200
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 08/29/2008 06:05 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 08/30/2008 03:43 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19