Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 13 Abril, 2007

Josep Boixaderas: «Sempre he estat un lluitador»

El fondista vigatà va vèncer al primer Cros de Calldetenes i va aconseguir dos ors al Campionat de Catalunya d’atletisme de 1951

image

VIC | M.P.- A finals dels anys 40 i principis dels 50 Vic i Osona vivien un moment especialment actiu pel que fa a l’atletisme. Un dels noms que va destacar en aquesta època fou el de Josep Boixaderas, nascut el 19 de maig de 1927, al carrer Sant Francesc de Vic.
Boixaderas es va iniciar en l’atletisme «més aviat tardot, quan tenia 16 anys». Un amic seu el va portar a veure una cursa a Vic mateix, i allà es van posar a seguir els corredors. Al final va arribar entre els primers classificats, cosa que va cridar l’atenció dels responsables de l’aleshores Unión Deportiva Vic. Així entra al Vic, «però no com a primera figura, sinó que si hi havia alguna cursa i em necessitaven em trucaven».

Els entrenaments els feia ell pel seu compte, anant de Vic a diferents punts de la plana. Ell mateix «em controlava les distàncies, d’aquí a allí hi ha un quilòmetre, d’aquest punt a aquest són 100 metres...» i així planificava els seus entrenaments. A més, havia de compaginar els entrenaments amb la feina: «Jo plegava a les 7 de treballar i després havia d’entrenar, i per no agafar mandra ja anava corrent fins a casa, aleshores em canviava i a córrer de veritat!».
La temporada 46/47 va córrer el seu primer campionat a Lasarte, San Sebastian: «Em vaig presentar allà a lluitar amb primeres figures» afirma Boixaderas, i és que ell ja ho diu: «Sempre he estat un lluitador».
Els seus primers anys de corredor, doncs, els va passar corrent per tot Espanya a Campionats Militars i Campionats del Frente de Juventudes, que li donaren un nom dins el Vic i l’atletisme de la comarca.
Amb 21 anys, mentre anava corrent per Vic, «quan passava pel pont romà em van parar dos homes que em venien a buscar per fitxar pel Barça». Així, aquell 1948 Josep Boixaderas deixava el Vic per incorporar-se a la secció d’atletisme del FC Barcelona.
El Barça oferia condicions que el Vic no podia. Per exemple, «en curses llargues com podia ser una Tona-Vic, ells em portaven la roba de la sortida a l’arribada, i així no havia d’anar-hi jo mateix».
Després de dos anys amb el Barça –i també una temporada corrent per l’Espanyol–, on hi estigué durant l’època en què feia el servei militar, va tornar al Vic. En la seva segona etapa al Vic van arribar els seus majors èxits.
L’any 1951 va ser triomfal per a Boixaderas, aconseguint dues victòries al Campionat de Catalunya d’Atletisme en les modalitats de 3.000 metres obstacles i 10.000 metres llisos. Aquell mateix any, a més, aconseguiria molt bons resultats al Campionat d’Espanya en aquestes dues mateixes categories, aconseguint un bronze i un cinquè lloc respectivament.
Però del resultat que n’està més orgullós és el de la Jean Bouin de 1952. Boixaderas ja havia corregut aquesta prestigiosa prova barcelonina en categoria júnior, quedant en vuitena posició, i el seu debut en categoria sènior el va dur a la novena posició general i com a «segon espanyol millor classificat», només pel darrere del vencedor, el mític Gregorio Rojo. Aquest resultat el valora molt positivament pel fet que en aquella cursa «hi corrien més de vint estrangers i hi havia un nivell gairebé de campionat europeu», tot un èxit per a ell que el va convertir en la «revelació de la cursa».
Tots aquests èxits foren reflectits a la premsa de l’època, fins i tot al degà de la premsa esportiva del nostre país: el Mundo Deportivo, i ajudaren a què Boixaderas «marqués una època dins el Vic. Fins i tot molts nanos anaven al Vic perquè volien ser com jo».
L’any 1954 a Calldetenes es celebraria la primera edició del seu famós cros. Quinze dies abans, en Josep Boixaderas es va plantejar participar-hi i es va posar a entrenar i quan va arribar la cursa la va guanyar sense gaires problemes. L’any següent, però, «vaig quedar segon perquè en Verdaguer va apretar molt i va guanyar al final». Una sana rivalitat es va forjar entre Verdaguer i Boixaderas, que el tercer any va entrenar més seriosament per al Cros de Calldetenes. Verdaguer, però, també s’ho va prendre seriosament, fins al punt de, segons explica Boixaderas, «espiar-me. Demanava les marques que jo feia i aleshores entrenava més fort». Així, Verdaguer es va preparar a consciència i aquell 1956 tornava a arrabassar-li a Boixaderas la victòria al Cros, on ja no hi tornaria a participar. De fet, ja havia deixat bastant aparcat l’atletisme, corrent curses més aviat populars, essent la Manresa-Sant Vicenç la seva última, amb 37 anys. Un accident al caure pel forat d’un ascensor, en què es va trencar els turmells, va acabar per apartar-lo totalment de les competicions.
Boixaderas admet que «feia atletisme perquè m’agradava, no per convertir-me en una figura. No m’agradava això d’acabar marejat i vomitant», i alhora comenta que com entrenava pel seu compte, sense que ningú el controlés «segurament feia marques molt bones sense saber-ho mai».

Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 282357 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2870 segons
Total Entrades: 7583
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/28/2008 11:31 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 7
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 12/04/2008 05:02 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19