Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 16 Març, 2007

Josep Maria Collell: «En aquella època érem famosos»

L’exfutbolista Manlleuenc va començar al juvenil de la seva ciutat i va jugar al mític UE Vic dels anys 60
image

MANLLEU | M.P.- Josep Maria Collell (Manlleu, 1941) es va iniciar al món del futbol quan estudiava al col·legi La Salle de Manlleu: «Els dijous fèiem festa a la tarda i anàvem a jugar a futbol a Roda de Ter». A partir d’aquí va entrar a jugar amb els juvenils del Manlleu, entre els 15 i els 18 anys. «Tenia un molt bon equip de juvenils i el camp sempre estava ple, mig Roda ens venia a veure».
Amb 19 anys va escollir fer el servei militar voluntari a Girona. Durant aquesta època Collell va jugar a l’Anglès, que es trobava a la categoria Preferent. Aquell any i mig, dues temporades, «van ser molt bones, vaig marcar 70 gols!». I és que abans el futbol era molt diferent. Ell jugava al davant «de número 8», aleshores es jugava amb cinc davanters, «tres defenses, dos mitjos i cinc al davant, clar, hi havia més ocasions de gol i els resultats eren molt més amplis, en canvi ara el futbol… res!».

Les dues bones temporades amb l’Anglès li van donar certa notorietat. Un dia per la plaça de Vic, a mercat amb el seu germà, es van trobar amb en Ton Vila, aleshores president de la Unió Esportiva Vic, i aquest li va proposar fitxar pel Vic, i així va ser. Amb 21 anys va fitxar pel Vic, on hi va estar 8 temporades.
Era l’època d’esplendor de la UE Vic, l’equip de Clota, Toll, Alsina, Musté, de qui en parla meravelles: «Era molt bo, com el Ronaldinho d’ara, es feia passar la pilota pel darrere i feia coses increïbles». En aquells temps el Vic tenia un seguiment molt gran: «Omplíem el camp a cada partit, venien 7 o 8.000 persones i hi havia un ambient impressionant». Collell recorda el marcador simultani del camp del Vic, «mentre jugàvem, al marcador també hi posaven els resultats dels partits de Primera, així quan marcava el Barça se sentia el públic aplaudir, i això també afavoria a l’ambient del camp».
La fama d’aquell equip era palesa, «en aquella època érem famosos, fins i tot ara encara em recorden “caram com ens vau fer disfrutar amb aquell equip” i és veritat, la gent s’ho passava molt bé al camp».
La UE Vic jugava aleshores al que era la Tercera Divisió, amb equips com el Girona, el Lleida, el Tarragona, el Figueres… «Era una categoria molt forta» i per això, malgrat el bon joc i l’espectacle que oferia el Vic, sempre es mantenia en posicions mitjanes/altes de la taula.
Collell va estar a les ordres d’entrenadors com en Quiquet Ribas o en Toll pare, «en sabia molt de futbol». Collell recorda que només entrenaven un dia a la setmana, els dijous, «un parell o tres d’horetes i en acabar en Toll ens deia “molt bé nois, ja està, anem a sopar” i ens anàvem tots a sopar cap a ca l’Arumí».
Com a jugador del Vic, Josep M. Collell va arribar a jugar al Camp Nou, «contra el Condal, que era el filial del Barcelona, com el Barça B ara». Aleshores jugava abans el primer equip i després el Condal, així «al principi del partit nostre hi havia bastanta gent que es quedava, però després la gent anava marxant i el camp ja quedava més buit».
També va arribar a jugar contra el primer equip del Barça, en amistosos que jugaven contra diferents equips de primera divisió, «normalment ens feien set o vuit gols. Actualment un equip de primera contra un de tercera segurament no seria tanta la diferència».
Recorda també els desplaçaments, que eren tota una aventura. Per anar a jugar un partit fora de casa havien de passar-hi tot el dia: «Ben d’hora de matí agafàvem l’autocar i sortíem cap allà, no hi havia les autopistes que hi ha ara ni res i ens hi estàvem un munt d’hores».
En aquells temps el Vic pagava una fitxa anual de 50.000 pessetes «i a més si guanyàvem ens donaven incentius, 1.000 pessetes si guanyàvem a casa i 2.000 si guanyàvem fora».
Un dia, el guanyar o no, però, no va ser qüestió esportiva. Recorda una anècdota en un partit amb el Vic contra el Porretx: «A ells els anava el mantenir-se a la categoria o baixar, i a la mitja part algú -no direm qui- ens va dir que no havíem de guanyar aquell partit. El que passa és que eren tan dolents que no aconseguien fer-nos cap gol, nosaltres no ens hi fèiem, gairebé no corríem… i al final ens van empatar i van salvar la categoria».
Després de vuit temporades al Vic, vorejant la trentena d’anys, Collell va decidir tornar al equip de la seva ciutat, el Manlleu, a un nivell ja no tan alt, «i després a un nivell més d’aficionat jugant el que se’n deia Campionats d’en Subies contra equips petits d’aquí la comarca com el Sant Martí».
Un cop deixa el futbol com a jugador no es va interessar per fer d’entrenador: «El problema és entrenar la canalla, hi ha molts problemes de cara als pares, perquè per a ells el seu fill és el millor i ha de jugar sempre».
Ara va seguint el futbol, tan diferent al que jugava ell, «el Manlleu, per exemple, perd molts punts a casa perquè no saben jugar amb el camp petit, juguen amb poca gent al mig del camp, si posessin dos extrems i baixessin els puntes cap al mig del camp els aniria molt millor» apunta Collell.

(0) Trackbacks • Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 282298 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3082 segons
Total Entrades: 7583
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/28/2008 11:31 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 8
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 12/04/2008 03:54 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19