Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 23 Març, 2007

Néixer, escola, feina i mort

Jordi Remolins.- Comptat i debatut a la majoria de tots nosaltres el que ens ha reservat la vida tal i com ens la munten respon a la icona: néixer, escola, treball i mort. Alguns ho allarguen durant molts anys i altres menys. Mentre dura la vida alguns es casen i d’altres tenen la sort de no fer-ho. També se’ns imposa la necessitat de perpetuar-ho tot plegat portant fills al món. Els bancs i caixes ens ofereixen boniques hipoteques i crèdits per poder tenir-nos amb les pilotes ben retorçades durant tot aquest temps. I si convé allargar-ho perquè siguin precisament els nostres descendents els que ho paguin, doncs a signar on ens dibuixen la creu, que la crucifixió serà completa. Com que els dies duren vint-i-quatre hores, i la resistència del cos humà al treball té un límit, se’ns permet de tenir petites diversions i aficions, la majoria d’elles d’una intranscendència insultant. De fet si el cinema és tan horrible, si la literatura que es troba a les llibreries és d’un perfil tan baix, si la música que sona a les emissores semblen sons sortits del mateix cul dels seus autors, si la televisió només serveix per recordar-nos la mediocritat absoluta del gènere humà... és perquè qui controla tots aquests mitjans ja hi està prou interessat en què així sigui. De fet com l’escola. Com més deficient sigui el sistema educatiu i menys espavilats siguem tots plegats més difícil serà que ens rebel·lem contra la merda de sistema. Com més utòpica sigui qualsevol idea millor pels que ja ho tenen tot controlat, més difícil serà tombar la piràmide. Com menys idees tinguem més fàcil els ho posem.

Tampoc és que el muntatge sigui d’un gran virtuosisme. Simplement som els que ens hi adaptem amb tanta docilitat els que afavorim que es perpetuï. Potser si perdem el costum de ser puntuals, d’obeir, de comprar el mòbil d’última generació o de taral·lejar la cançó de l’estiu, alguna cosa començarà a grinyolar. O potser no. Potser només són deliris apocalíptics de columnista il·luminat per un matí de diumenge especialment crític. En definitiva suposo que és quan fas balanç de la vida (i tenint en compte que en no saber quan morim hauríem de fer-ho contínuament) quan pots valorar si n’estàs o no satisfet de com l’has viscut. Encara que segurament això no ha de tenir gaire a veure amb la teva adaptabilitat al sistema, sinó amb altres aspectes, que en la majoria dels casos es recompten des de barems molt més egoistes. I ja tornem a ser al mateix lloc de sempre. A la merda d’individualisme que ens indueix a salvar el nostre propi cul, si pot ser copejant de valent el de la resta. I mentrestant seguim naixent, seguim anant a una escola on més que educar-nos ens controlen fins que arribem a la majoria d’edat (reduint l’adolescència a la mínima expressió per controlar aquell inevitable punt de rebel·lia tan com sigui possible) i la llei ens permet de treballar. I afortunadament morim perquè sinó ja em diríeu de què viurien els propietaris dels serveis funeraris. Si m’ho permeteu seguiré instal·lat algun temps més en la meva immaduresa. La veritat és que, tot i les deficiències, no s’hi està del tot malament.

(0) Trackbacks • Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 214006 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.4818 segons
Total Entrades: 7173
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 08/25/2008 07:09 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 08/28/2008 08:55 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19