Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dilluns, 29 Maig, 2006

«No hi ha paraules per descriure els sentiments»

image

VIC I Redacció - La tarda del 29 de maig del 1991 no s’esborrarà mai de la memòria de Carles Hernández, un jove que en aquells moments tenia poc més de 17 anys. Fill de Guàrdia Civil, Carles Hernández va viure fins un any abans de l’atemptat a la caserna, amb la seva família. Hi tenia molts amics i els anava a veure «cada dia. Recordo que aquella tarda estava amb els meus amics al pati de la caserna i vaig marxar cap a l’Institut. Encara no havia arribat allà que vaig sentir l’explosió».
Hernández explica que «hi havia viscut 16 anys. Coneixia a tothom. Recordo que quan vaig arribar i vaig veure com estava tot, no m’ho podia creure. No hi ha paraules per descriure el que vaig sentir».

Una cosa que recorda és «el caos que hi havia, gent anant i venint, i molta sang. Era una cosa esgarrifosa».
L’infern del jove vigatà no havia fet més que començar. A part del dolor per la mort d’amics i coneguts, Hernández anava en el cotxe amb Ramon Mayo, un policia retirat amic del seu pare, que el portava a casa seva. A l’alçada del carrer Sant Jaume, el cotxe va xocar amb una ambulància i Mayo va morir en l’accident, mentre Hernández va resultar greument ferit. Hernández recorda que «em portava a casa perquè jo no tenia forces per anar-hi sol. En l’accident vaig sortir acomiadat del cotxe i em vaig fer molt mal. Recordo que als meus pares no els van deixar entrar a veurem a l’hospital enmig del caos que hi havia. Van ser un dia i una nit molt llargs».

«HO RECORDARÉ SEMPRE»
El pas dels anys ha fet que el dolor es porti millor, però té molt clar que «passar pel Passeig de la Generalitat, per davant d’on hi havia la caserna, sempre em porta records. Quan miro retalls de premsa del fet o veig fotografies, les passo ràpid per no recordar-ho. Se que encara que passin 10 o 20 anys més, sempre ho tindré molt gravat».
Una de les coses que li passen pel cap és que «vaig sortir amb la moto per la mateixa rampa que van tirar el cotxe. Sovint penso si em vaig creuar amb els terroristes, ja que encara no havia arribat a l’institut que ja havia tingut lloc l’atemptat».
Entre les víctimes hi havia «en Francesc, un amic meu, de la meva edat. Moltes vegades veig algun que s’hi assembla i sempre me’n recordo d’ell. Va ser un cop molt fort , ja que havia viscut 16 anys allà i coneixia tothom. Encara que ja no estàvem a la caserna, hi anava a diari».
Carles Hernández té molt clar que diumenge serà a l’acte d’homenatge: «Espero que sigui un acte molt emotiu i de record a les víctimes. Penso que per molt temps que passi, no els podrem oblidar mai».

Publicat per Redacció el dia 29/05 a les 17:00
a la secció Osona Comarca • a la secció Reportatge • (0) Comentaris • (0) Trackbacks • Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 214830 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 1.0239 segons
Total Entrades: 7200
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 08/29/2008 06:05 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 16
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 08/30/2008 03:32 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19