Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 17 Febrer, 2006

Todo el mundo al suelo…

A les 18.23h del 23 de febrer de 1981 Antonio Tejero va entrar al Congrés de Diputats pistola en mà, paralitzant la sessió. 25 anys després encara no hi ha una versió dels fets unànime, però sí que hi ha força interrogants sense resposta

Per M. Dolors Bernal i Joan Corbalán, historiadors.- Llegim a la premsa digital en data 24 de gener de 2006 que Antonio Tejero Molina, Tinent coronel de la Guàrdia Civil expedientat pel 23-F (en la forma que ell es presenta, de fet va ser condemnat, però per qüestions de salut va ser posat en llibertat) ha reaparegut visitant diverses redaccions de Madrid per a lliurar als mitjans informatius un escrit titulat “¿Hasta cuando… Zapatero?” en el que analitza la situació actual d’Espanya i l’Estatut de Catalunya. El protagonista de l’assalt al Congrés dels Diputats, el 23 de febrer de 1981, es pregunta: «¿Quiénes se han creído que son para jugar con la integridad de Espanya?», «¿Qué es eso de que Catalunya es una nación?»; i afirma: «Ruego a Dios para que ilumine al Rey y por que confunda a aquellos que entregan la Patria por 30 votos o por algo más vergonzoso», etc.

El proper dijous es compliran 25 anys de l’intent de cop d’estat. L’ambient en la jove democràcia espanyola de finals de 1980 i de principis de 1981 era de crispació general. Adolfo Suárez donava mostres del seu desgast en la seva actuació com a president del govern; el seu partit, la Unión de Centro Democrático (UCD), es trobava en ple procés de desintegració i la banda terrorista ETA augmentava el seu caràcter violent. Fora dels circuits oficials (i democràtics?) la “solució” passava per la figura del general Alfonso Armada, avalat pel seu talent moderat (i pel Rei Joan Carles), per constituir un govern de coalició, amb representació dels principals partits, fins a la recuperació de la normalitat a la vida política. La rumorologia s’encarregava d’alertar de la intenció (ja s’havien desarticulat diverses conspiracions) d’alguns sectors militars d’acabar de forma alternativa amb aquesta inestabilitat.
En aquest context el president Suárez va dimitir, i va passar el relleu a Leopoldo Calvo Sotelo. El 23 de febrer de 1981 el Congrés dels Diputats en ple votava la investidura del nou president. A les 16.20 hores amb l’excusa de vigilar una suposada xarxa de comerç il·legal, 20 guàrdies civils amb cotxes camuflats tanquen els principals accessos al Congrés. A les 18.23h Antonio Tejero va entrar a l’hemicicle pistola en mà, paralitzant la sessió (que estava sent retransmesa en directe) i segrestant els parlamentaris. Una hora més tard el tinent general José Gabeiras va ordenar a les diferents divisions militars l’acatament constitucional. El Rei va assegurar la lleialtat de les capitanies generals. Només la de València, controlada per Milans del Bosch, es va sumar al cop i va treure les unitats cuirassades al carrer.
Tot i les dificultats (els mitjans de comunicació van estar unes hores ocupats i RTVE va emetre música clàssica), a la 1.15h de la matinada el Rei es va dirigir a la nació en un missatge tranquil·litzador, desautoritzant als conspiradors. El seu discurs va tenir efectes immediats: Milans del Bosch es va retirar a les quatre de la matinada i Tejero, que s’havia quedat sol, va signar la seva rendició, sortint de la Cambra a les 12 del migdia del 24 de febrer. Disset hores després tot havia acabat. El dia 26 de febrer s’investia a Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern que va mantenir al seu gabinet els homes de Suárez.
Un any després es processaven 32 militars i un civil.  El tinent general Milans del Bosch i el tinent coronel Tejero van ser condemnats a 30 anys de presó, mentre que el general de divisió Alfonso Armada ho va ser a 24 anys.
25 anys després s’ha investigat i s’ha escrit molt sobre el 23-F però encara no hi ha una versió dels fets unànime, però sí que hi ha força interrogants sense resposta: Qui va ser el cervell del cop? Quina participació hi van tenir els civils? Quin paper van tenir realment les capitanies generals? Quina implicació va tenir el Cesid? Per ara aquestes preguntes no semblen que tinguin una resposta clara.

Un ‘pronunciamiento’ més?
La interrupció de la vida política i l’intervencionisme dels militars és una tònica constant a l’Estat espanyol durant tot el segle XIX, principalment durant la primera meitat. Els pronunciamientos consistien en realitzar una acció militar (només feia falta posar un peu en territori espanyol per poder-lo iniciar) en la que es llegia una proclama (pronunciament, d’aquí el nom), a la que s’esperen adhesions i posteriorment el lliurament del poder al promotor. Els pronunciaments tan podien ser de caire liberal per enderrocar un govern conservador com de signe conservador per rellevar-ne un de liberal.
A tall d’exemple podem posar: el de Riego que va obrir el Trienni Liberal de 1820-1923; el general Espartero va caure del govern d’inspiració monàrquica pel pronunciament d’Aravaca d’agost de 1837, amb el de maig de 1841 és proclamat regent; i un llarg exemple dels que s’arriben a materialitzar i d’altres que només es queden en intents. Aquesta tradició la va trencar el general Francisco Franco convertint el seu aixecament en una guerra civil.

La nit del dilluns al dimarts a Osona
La notícia es va viure a la comarca des del neguit, la por i el rebuig com reflexa la premsa comarcal de l’època. Durant les quasi divuit hores que va durar l’intent de cop d’estat, els carrers de les poblacions d’Osona van quedar deserts. Els osonencs, com la majoria de la població de l’estat van seguir els esdeveniments a través de la ràdio i la televisió. La Guàrdia Civil dels diversos pobles es van posar a la disposició dels ajuntaments. Els consistoris de Vic, Manlleu, Centelles i Roda de Ter es van reunir en sessió extraordinària per aprovar mocions de rebuig a l’assalt i la tramesa de telegrames d’adhesió al Rei, al president del Congrés, del Parlament i de la Generalitat. Precisament en el moment que el tinent coronel Tejero entrava al Congrés el President de la Generalitat estava reunit amb Josep Solà, regidor de Governació i d’Hisenda per CiU de l’Ajuntament de Torelló, Andreu Rifà, delegat dels convergents a Torelló i Just Palma, president comarcal de Convergència.
Els partits polítics i els sindicats condemnaven unànimement els fets, alhora que, davant la incògnita de la magnitud dels esdeveniments, els més previsors van amagar ràpidament els seus documents. Un altre sector que ho va viure especialment de prop van ser els torners de Torelló que es trobaven a la Fira de la Joguina de València, on el tinent general Jaime Milans del Bosch y Ussía havia decretat l’estat d’excepció per tota la comunitat autònoma de València. Des del posicionament contrari, els partidaris dels colpistes van mantenir contactes en algunes poblacions de la comarca.

Publicat per Redacció el dia 17/02 a les 10:48
a la secció Osona Comarca • a la secció Història i Vida • (0) Comentaris • Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 270001 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.5332 segons
Total Entrades: 7560
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/21/2008 11:19 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 14
Total usuaris anònims : 1
Darrer visitant: 11/21/2008 02:41 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19

Usuaris connectats ara:  ,