Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 13 Març, 2008

Una guerra que no va amb nosaltres

La guerra de Charlie Wilson
De Mike Nichols Amb Tom Hanks i Julia Roberts | EUA  | 2007  | COMÈDIA  |
2 ESTRELLES

La nova pel·lícula de Mike Nicholson aborda un dels últims
hites de la historia: la caiguda de l’imperi soviètic. O almenys d’un dels resorts que va facilitar la seva caiguda. Perquè, i això ja sembla que no s’ensenya a l’escola, en la guerra freda i estàvem tots, i Europa, també Espanya, es trobaven resguardats sota el paraigües militar (americà) conegut com la OTAN. En el capítol que es mostra a La guerra de Charlie Wilson és aquell en que un congressista de segona, faldiller i ‘fiestero’, aconsegueix i com qui no vol la cosa un pressupost milionari per recolzar als muyahidines en contra de l’ocupació soviètica de l’Afganistan, així per ‘lo bajinis’ i sense cridar gaire l’atenció. La derrota en aquest territori va ser un cop molt dur per la potència de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, passant després tot el que va passar i que ja tots coneixem.
El film explica la increïble història del senzill que resulta moure a vegades els fils quant l’oportunitat i la determinació juguen a la mateixa lliga. Embalentonat per una rica texana més que involucrada en la política, Charlie Wilson coneix de primera mà la terrible situació dels refugiats, i sumant-se al duet un agent de la CIA superbament interpretat per Philip Seymour Hoffman, aconsegueixen entre els tres posar en funcionament tot el necessari per armar als afganesos per què es lliurin dels soviètics. Aaron Sorkin, el guionista, i que alguna cosa sap de política (no en va es el creador de El ala oeste de la Casablanca), construeix un bon guió, que de tota manera pateix masses alt i baixos, compartida totalment la responsabilitat per la direcció de Mike Nichols. Aquest, tant preocupat per fer una comèdia blanca, acaba eliminant tota la gràcia a l’assumpte, perquè no ens enganyem. En aquesta pel·lícula tot el món es bo. Menys els soviètics. Per això mateix a gran part del públic europeu li semblarà pura propaganda. La pel·lícula comença a patinar de debò cap al final amb un muntatge de documental que sembla fer per omplir el metratge, i intenta recomposar-se a si mateixa en la última seqüència quant Charlie Wilson adverteix de que “ahora hay que construir escuelas en Afganistán si no queremos que nos culpen a nosotros de la destrucción de su nación”. El personatge encerta en la diana quant recorda que després d’una intervenció d’aquest tipus, abandonar el país x no es només una boigeria sinó un acte suïcida. Després van arribar els talibans i clar… paral·lelisme amb Irak?, doncs sí!.

Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 913572 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.4059 segons
Total Entrades: 7200
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 08/29/2008 06:05 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 15
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 08/30/2008 04:09 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19