Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 04 Gener, 2008

Una llegenda que no passarà a la historia

David Conill
Crític

Soy leyenda
De Francis Lawrence Amb Will Smith, Alice Braga, Salli Richardson i Charlie Tahan | EUA  | 2007  | CIÈNCIA FICCIÓ  |
HHIII
El llarg pròleg de Soy leyenda be serveix per exemplificar
l’evolució del cine en les últimes dècades. En comparació amb l’anterior versió d’aquesta mateixa historia, El último hombre… vivo (1971), Soy leyenda comença casi sense text, però amb molt moviment. La imatge s’ha tornat a fer amo del cine d’una forma espectacular. Les paraules cada cop importen menys i no se si atrevir-me a dir que el conjunt s’en resenteix. Al cap i a la fi la imatge es un altre llenguatge sense cap mena de dubte. El que si que puc dir es que, com ja podíem preveure, Soy leyenda amb tot el seu sacseig de càmera, les seves carreres, les seves persecucions, el suspens i la resta, resulta menys interessant que el film que va protagonitzar Charlton Heston.
Soy leyenda es divideix en dues parts. En la primera hora Will Smith copa la pantalla, perquè com ja sabran per la publicitat, esta sol al món. Mantenir l’interès amb un únic personatge és una cosa força complex, i per si de cas li adjudiquen un gos perquè d’aquesta forma es vegi més moviment a la pantalla. El suspens es crea a través dels recursos clàssics tals com la foscor i l’atenció es centra en ensenyar un Nova York apocalíptic, que no se perquè, no resulta tant impressionant com Los Angeles desèrtic de El último hombre… vivo. I això sense tanta infografia i tant vegetal. En la segona part el gir de la trama ja dona lloc a diàlegs ‘apestosos’, bona part d’ells dedicats a un panegíric a Bob Marley, situació completament ridícula en el context de la pel·lícula. També s’els va quedar en el muntatge petits reguitzells d’intel·ligència dels “zombies/vampirs”, que segurament en el últim moment varen decidir eliminar per no complicar més la trama. Aquí els “zombies” estan creats per ordinador, força malament per cert, i no tenen més funció en el film que la de cridar molt mirant a càmera. Sembla ser que els actors contemporanis necessiten una seqüència de plorera, i si no, no estan contents. I això obliga als guions a mostrar personatges vulnerables, sensibles, tendres, bla-bla-bla. Aquest Robert Neville de Will Smith segueix la pauta al mil·límetre, i que consti que amb això no vull dir que estigui malament, només vull remarcar el fet de que aquesta tendència acabi truquelan els films. Soy leyenda no es ni la quarta part kitsch que El último hombre… vivo, ni la tercera part d’interessant, ni la meitat d’emocionant, però es una pel·lícula correcta que respon als cànon contemporanis.

Enllaç

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 1166682 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.4646 segons
Total Entrades: 7560
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/21/2008 11:19 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 19
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 11/21/2008 06:57 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19